Discreta insubordinació de la frase

La frase va entrar abruptament a dins d’ella mateixa, decidida a ser el seu propi subjecte. Però una vegada instal·lada en aquesta posició s’hi va sentir incòmoda, com si s’hagués vestit amb roba que no era de la seva mida i no sabés dir si era perquè li anava sobrera o perquè l’estrenyia. Com que tot al seu voltat era buit, moure's era una aventura que feia aparèixer el món material a mesura que ella avançava, i no sabia què es trobaria en fer el pròxim pas. Però la necessitat d’avançar era un impuls primari, anterior a cap mena de reflexió, i sense voler-ho es veia a si mateixa seguint una senda que ni sabia que existia, de fet probablement no existia fins que ella hi passava, i deixava d’existir acte seguit d’haver-hi passat.

Panoràmica d’un sol traç amb autoretrat

convindria saber on va el camí segur que no sinó seguir-lo i prou ja és prou perquè hi ha núvols que fan por de tempesta violenta a l’aguait que no hi pensis per llençar-te sobre el cap un aiguat terrorífic que et glaçarà el cos i sumarà por al pòsit acumulat tota la vida al carro que tires com un pes mort de violència passiva que tot plegat pot esclatar i fa por la por de la por pels carrers de la ciutat crispada on tothom corre per fugir del seu reflex als aparadors quan passen i als ulls dels altres que no miren mai a la cara tothora movent-se a la cerca d’un punt a l’horitzó que assenyali un lloc encara on fos possible desnuar-se del coll la gansalla de l’ànsia i respirar profundament ni que només fos per una altra sola vegada  

La tàpia

Imatge procedent del blog Fermín Font

ve de molt endins la raspera de paraules rogalloses a les venes i al cervell quan imagina enlluernat per la sobtada embranzida de força invisible cap endavant per continuar la ronda sempre pel mateix lloc immòbil on inscriure tènuement la veu material que per simple llei de gravetat inversa fa silenciosa la fosca de destí d’un sol camí que mai no gira ni es bifurca per la minva de visió d’un ull que escolta perquè  suposa que arriba enlloc on mai s’arriba si no és pensant-s’ho allitat a la terra de dins dels somnis de nits fosques sense lluna ni estrelles que dissipin angoixes signades amb ressons del cosmos per on s’escolen mirades cegues i silencis d’esperar l’avís que digui és l’hora arribada de despertar a la cambra de la il·lusòria quotidiana ombra que cal imposar-se just abans de llevar-se perquè no es pot sortir de sortir de casa sense disfressar-se de ser alguna cosa o semblar un altre que pren cos en la seva pròpia absència a la mirada dels ulls que el palpen amb els meus dits com si fossin ambre o distància

Ara és mort

Avui estava esmorzant quan va sentir el timbre de l’intèrfon.

–¿Sí? –va respondre.

–Baixa de seguida –era la veu de demà, imperativa.

Quan va sortir de casa, avui va trobar, just al davant de l’entrada, una rotllana de gent que envoltava del cos d’ara, estès a la vorera, sense vida. La sang que sortia del seu cap formava un reguerol que travessava la vorera i arribava fins el carrer.

Demà se li va apropar i li digué, mirant-lo de fit a fit als ulls: –Hem trucat a emergències, ja han enviat una ambulància. Ara estava al teu càrrec –va afegir, sense apartar la mirada–, ¿que no t’havies adonat que faltava?

Aleshores avui va prendre consciència de les circumstàncies. No només havia perdut ara, amb qui havia compartit tota la vida fins aleshores, sinó que es considerava que podia haver estat ell el causant de la seva mort, ja que el cadàver estava just sota el balcó del lloc on vivien, el tercer pis d’aquella casa.

–¿Què insinues? –va respondre, amb veu tremolosa– És cert, feia molt que ens havíem distanciat, gairebé no parlàvem, però no teníem problemes de convivència, cadascú feia la seva, i ho compartíem pràcticament tot. Segurament sóc culpable de no haver sabut comunicar-m’hi, entendre què li podia estar passant pel cap, i d’això no me’n puc excusar, però res més.

–Et crec –va dir demà, desviant finalment la mirada–. Fa poc, ara se’m va adreçar perquè volia deixar-te, pretenia que jo l’acollís amb mi. Li vaig dir que no me’n podia fer càrrec. Sé que li havia demanat el mateix a ahir, que també el va refusar. D’això que ha passat, tots en som, doncs, responsables.

Mentrestant, infinit havia posat el cos inert d'ara en una llitera, i amb ajuda d'oblit el carregaren a l’ambulància. La sirena del vehicle sanitari, allunyant-se carrers enllà, va ser l’últim ressò de la seva presència entre nosaltres.

Pàgina en blanc

Ahir i demà es van trobar

Ahir i demà es van trobar al vestíbul, l’un sortia i l’altre acabava d’arribar. Es van posar a discutir:

–¡Vellard!, m’havies d’haver deixat més recursos –deia demà, enrabiat.

–¡Marrec!, tingues respecte pels grans –respongué ahir, irat–. ¿Que et creus que això és bufar i fer ampolles? Ja t’ho trobaràs.

–Mira que te la ventaré...

–¿Tu i quants més?

–Au, vés a la mama que et moqui, capsigrany.

–Compra’t un mort i pentina’l, tabernacle.

Es van estar deu minuts intercanviant insults i amenaces; cap dels dos volia afluixar només per evitar que l’altre digués l’última paraula.

Jo m’esperava a fora, no m’atrevia a entrar perquè duia avui a l’esquena. Jo em pensava que dormia, exhaust després d’un dia que havia estat molt llarg i fatigós, però de sobte va cridar:

–¿Voleu fotre el reconsagrat favor de callar i tocar el dos d’una vegada? ¿Que no ho veieu que estem esperant que ens deixeu passar per anar a descansar?

Avergonyits, van marxar sense dir res. Demà va agafar la bicicleta i pedalà carrer enllà, cap a les classes de llengües bantus a què s’havia apuntat. Ahir va entrar al bar del costat, disposat a buscar l’oblit al fons d’un vas. Ja al pis, jo vaig deixar avui mirant la tele, i em vaig posar a preparava el sopar.

Despertar-se demà

Trobar-te vivint el dia després d’avui és molt incòmode. Cau sobre les teves espatlles la responsabilitat que l’univers no col·lapsi, cosa que passaria si coincidissin al mateix lloc dues instàncies d’un únic subjecte. Ja sé que això és teòric, però no vulguis pas arriscar-te a ser el responsable de la desaparició del cosmos. Cal que rumiïs què devies fer avui, cosa que no saps, perquè has passat directament a demà. Preventivament, evita anar als llocs de sempre, evita fer les coses del dilluns (o el dia que pertoqui), no acudeixis a les cites concertades. Seria bona idea anar a passar el dia a algun lloc on mai no aniries, no gaire lluny per tal que demà, és a dir, avui, tornis a ser al teu lloc per complir amb la rutina quotidiana.