Dietari de 1984: apunts d'un mort

Suïcidar-se amb el comandament del televisor. (Autoretret)

Quan vaig encetar aquest bloc, Dietari de 1984, tenia la intenció de publicar-hi una entrada cada dia, durant un període mínim d’un any, però que podia allargar-se indefinidament. Aviat vaig constatar que no seria capaç de complir aquest propòsit perquè sovint no trobava motivació per escriure: si d’alguna manera soc escriptor és per impulsos o compulsions, no pas per predeterminacions. Això no vol dir que no reflexioni sobre els que escric, sinó que elaboro el material sorgit d’aquests episodis espasmòdics. Entendre l’escriptura així t’obliga a viure per escriure o a callar, perquè has d’estar sempre atent als teus estats interiors, que són la font del discurs que et fa: comprens que no governes el sentit de la teva obra, sinó que és ella que et dona sentit a tu.

És així que m’he adonat que soc mort: la meva escriptura no és una escriptura del jo, sinó una escriptura de l’això. El subjecte és mort, només hi ha un cos. Un cos inert que sent la seva pròpia descomposició: supura mots.

De vegades penso que podria escriure

De vegades penso que podria mirar d’escriure una obra, una novel·la, que fos del gust del públic, que es vengués i em reportés benefici econòmic. És a dir, convertir-me en escriptor professional. Però mai m’hi poso, perquè, penso, ¿quina necessitat té el món de més obres d’aquesta mena, havent-n’hi tantes i havent-hi tanta gent que es dedica a escriure’n?

No n’hi ha cap necessitat, és clar; però, aquesta conclusió, ¿no és una forma d’evitar l’esforç de posar-se a fer aquesta tasca i d’eludir, al capdavall, la possibilitat del fracàs? Potser sí, però el que passa és no tinc cap motivació autèntica per fer una cosa així: la remota possibilitat d’obtenir-ne algun benefici material no és prou incentiu com per enfrontar l’elaboració mecànica d’un artefacte artificiós, fals, merament comercial. 

L’única escriptura que em motivaria seria una que derivés directament de l’existir, que no diferencio del ser: una escriptura viva i vital, alhora aire i pulmó, branca i arrel: biològica extensió del cos. Molt i molt lluny de les meves possibilitats actuals. Probablement per mi inassolible.

Els literats actuals

abcdefghijklmnopqrstuvxyz

Els surten tres tubs del cos: un del cap, un del tors i un altre de l’entrecuix. Aquests tres tubs, de plàstic transparent, són com els que s’utilitzen als hospitals per administrar substàncies químiques per via intravenosa als pacients que ho necessiten. En el cas dels literats actuals, els tres tubs conflueixen en una mena de bolígraf que porten a la butxaca, n’omplen un petit dipòsit intern del líquid necessari per poder plasmar la seva obra sobre el paper, quan els cal fer-ho. La necessitat d’escriure se sol produir quan el dipòsit del bolígraf és ple; es tracta, doncs, d’una resposta fisiològica a determinats processos corporals. L’escriptura és producte de la biologia. 

Allò que volia dir...

De vegades se li manifestava en somnis i es llevava sabent-ho, només calia traslladar-ho al paper, tasca secundària. Altres cops era molt lluny, el ressò d’una sirena fonent-se en el silenci de la matinada urbana. Aleshores es veia obligat a emprendre un camí erràtic i atzarós pels carrers de la ciutat en aquella hora que tot just es frega els ulls per desensonyar-se. Buscar-ne intuïtivament vestigis, indicis que podien ser a qualsevol banda, preferentment a les voreres: a les soques d’arbres serrats, als parquímetres, als contenidors d’escombraries, a les estacions del bicing... Impensadament es trobava competint amb estranys –els seus dobles– per arribar abans que ells –qui sap si també ho buscaven– a les papereres per regirar-les... Era una feina esgotadora, sovint estèril; si per casualitat ho trobava, era senzill i gratificant escriure-ho tot seguit, però si no, s’ho havia d’inventar a partir de sensacions que en tenia, i era trist com un vici solitari.

Però el més freqüent és que s’ho notés a la vora, molt a prop, no sabia si dins del propi cos o al seu habitacle. En aquests casos romania una estona estirat al llit, monitoritzant mentalment les funcions corporals –la respiració, la freqüència cardíaca, la digestió– i els òrgans, entre els quals els ulls solien ser els més productius, ja que, amb les parpelles closes, podia percebre-ho nítidament en el tel llagrimós que cobreix la còrnia. També podia passar que s’allotgés en llocs no tan poètics, com ara els ronyons, el duodè o un testicle; però tant se val, fos on fos s’havia de portar a la pàgina –insisteixo: feina mecànica. Si no era al cos, ho trobava fàcilment a la mateixa cambra on dormia –sota el llit, a l’armari, al mirallet rodó de sobre la calaixera...–, o en alguna altra estança de la casa, ja fossin la cuina o el lavabo –alguna vegada ho havia rescatat de dins l’inodor.

I a voltes se n’oblida. No té importància.

Procediment professional

A efectes de l’assoliment del nostre objectiu final, no cal detallar les característiques físiques de la persona que protagonitza la història que ara volem relatar. No cal ni definir-ne el gènere. Potser sí que hauríem de detallar els fets desgraciats que van condicionar, en la infància, el seu caràcter. Que no sapiguem ben bé com van anar les coses no ens ha d’impedir construir un relat coherent a partir de les dades que tenim sobre aquella època de la seva vida. Òbviament, doncs, haurem d’inventar la realitat més que no pas reflectir-la, cosa que no té massa importància si hàbilment es compensa amb l’elaboració detallada d’un rerefons històric, ja que dedicar elegants paràgrafs a escenes quotidianes d’èpoques remotes afegeix interès cultural del text, alhora que ens permet dosificar la revelació dels elements clau de la trama, creant així un ritme dramàtic que es pot modular amb relativa comoditat. Considerarem, doncs, que la persona protagonista i els fets coneguts de la seva vida no són altra cosa que elements posats en joc per a l’assoliment d’un final apoteòsic.