Ahir i demà es van trobar
al vestíbul, l’un sortia i l’altre acabava d’arribar. Es van posar a discutir:
–¡Marrec!, tingues
respecte pels grans –respongué ahir, irat–. ¿Que et creus que això és bufar i
fer ampolles? Ja t’ho trobaràs.
–Mira que te la ventaré...
–¿Tu i quants més?
–Au, vés a la mama que et
moqui, capsigrany.
–Compra’t un mort i
pentina’l, tabernacle.
Es van estar deu minuts
intercanviant insults i amenaces; cap dels dos volia afluixar només per evitar
que l’altre digués l’última paraula.
Jo m’esperava a fora, no
m’atrevia a entrar perquè duia avui a l’esquena. Jo em pensava que dormia, exhaust
després d’un dia que havia estat molt llarg i fatigós, però de sobte va cridar:
–¿Voleu fotre el
reconsagrat favor de callar i tocar el dos d’una vegada? ¿Que no ho veieu que
estem esperant que ens deixeu passar per anar a descansar?
Avergonyits, van marxar
sense dir res. Demà va agafar la bicicleta i pedalà carrer enllà, cap a les
classes de llengües bantus a què s’havia apuntat. Ahir va entrar al bar del
costat, disposat a buscar l’oblit al fons d’un vas. Ja al pis, jo vaig deixar
avui mirant la tele, i em vaig posar a preparava el sopar.
