convindria saber on va el
camí segur que no sinó seguir-lo i prou ja és prou perquè hi ha núvols que fan
por de tempesta violenta a l’aguait que no hi pensis per llençar-te sobre el
cap un aiguat terrorífic que et glaçarà el cos i sumarà por al pòsit acumulat
tota la vida al carro que tires com un pes mort de violència passiva que tot
plegat pot esclatar i fa por la por de la por pels carrers de la ciutat
crispada on tothom corre per fugir del seu reflex als aparadors quan passen i
als ulls dels altres que no miren mai a la cara tothora movent-se a la cerca d’un
punt a l’horitzó que assenyali un lloc encara on fos possible desnuar-se del
coll la gansalla de l’ànsia i respirar profundament ni que només fos per una altra sola vegada
