(sextina inacabada per a Paul Auster)
¿És jo qui em veig al mirall, o sóc l’altre,
inscripció no comprensible, signe
i objecte que es confonen, llum a l’ombra?
Amb la carnal matèria del llibre
invento la memòria del pare
i, fill de mi mateix, la meva cendra.
L’espai és blanc i l’home, amb la cendra
d’una vida viscuda en nom d’un altre
com a únic bagatge, busca el pare.
Tot fent camí, l’espai es torna signe:
escrit en una pàgina del llibre
universal, el món ja no és una ombra
d’una realitat més alta. Ombra
de la cremada del desig, o cendra
del conscient, el doble escriu un llibre
sobre ell mateix, com si no fos d’un altre
la veu amb què voldria escarnir el signe
on el destí es revela com a pare.
Si tot origen exigeix un pare
–deu de la llum al fons de l’ombra–,
si cada cosa té un doble en el signe
que la perfà –com arbre rima amb cendra–,
si som llençats al món a buscar l’altre,
folls viatgers o cecs lectors del llibre,
¿sabrem, doncs, escoltar la veu del llibre,
omplir de mots el buit retrat del pare,
trobar el camí per on fugia l’altre,
veure la llum que neix enllà de l’ombra
i el doble viu del que era mort o cendra,
o interpretar amb encert el darrer signe?
(datable entre 1995 i 1998)
