POLICIES I PERSONES

Karl Marx

Ja fa temps que s’ha posat de moda l’ús del terme cosificació, emparentat amb el d’alienació. Probablement és Marx el primer que arriba donar una formulació clara i precisa d’aquest fenomen, que ell anomena reïficació, el qual ja comptava amb una llarga tradició filosòfica precedent, i són molts els autors posteriors que n’han explorat les possibles aplicacions, actualitzant el concepte davant de la necessitat d’explicar una societat que no ha deixat de canviar. Així, el terme “cosificació”, que va ser especialment útil en el marc d’una teoria econòmica, s’ha pogut utilitzar eficaçment, en el context de les teories feministes, per a explicar la marginació i explotació secular de la dona.

En el context de tot el que està passant aquests dies a Catalunya, els catalans ens veiem contínuament cosificats: és habitual veure escrites coses com “los catalanes son victimistas / avaros / egoístas / facistas / burgueses”, etc., termes en general despectius. És innegable que hi deu haver catalans als quals els escau algun d’aquests epítets (o tots), però reduir una categoria a un atribut és una estratègia de cosificació. Això permet convertir l’altre en objecte, deshumanitzar-lo per tal de poder excloure’l, marginar-lo, insultar-lo, colpejar-lo o eliminar-lo sense remordiments.

Aquests dies he esborrat uns quants “amics” de Facebook perquè utilitzaven (segurament inconscientment) aquesta estratègia envers els catalans, o es feien eco de missatges en què això es produïa ostensiblement. Per molt que em pugui sentir ofès o dolgut per l’acció d’una persona, a mi mai se m’acudiria de categoritzar la classe a la qual pugui pertànyer aquesta persona (home, dona, ros, nòrdic, africà, espanyol...) a partir dels atributs que veig en ella i que me la fan desagradable.

Fora les forces d'ocupació

Però on vull arribar és a un altre punt, també relacionat amb els fets que estan passant aquests dies a Catalunya: la forma que tenim d’expressar el poder. El poder només pot manifestar-se a través d’atributs, ja que no és quelcom material i tangible, sinó que s’exerceix. Necessita “cossos” (ens n’ha enviat un bon grapat a Catalunya) per fer-se sentir, a voltes per alliçonar-nos, a voltes per intimidar-nos i per reprimir-nos, si cal amb violència. 

Per això sentim sovint a dir frases per l’estil de “hi havia més policies que persones”, com si els policies no fossin en realitat persones. Esclar que sí, tots sabem que són persones; però no han vingut com a tals, han vingut com a instruments punitius que branda amenaçador el braç del poder. Un poder que, a més, usa estratègies propagandístiques per tal de deshumanitzar-nos davant dels ulls dels seus instruments.

Per això demanem que marxin aquests cossos [fora les forces d'ocupació]. Les persones, si volen, que es quedin.

Allò que volia dir...

De vegades se li manifestava en somnis i es llevava sabent-ho, només calia traslladar-ho al paper, tasca secundària. Altres cops era molt lluny, el ressò d’una sirena fonent-se en el silenci de la matinada urbana. Aleshores es veia obligat a emprendre un camí erràtic i atzarós pels carrers de la ciutat en aquella hora que tot just es frega els ulls per desensonyar-se. Buscar-ne intuïtivament vestigis, indicis que podien ser a qualsevol banda, preferentment a les voreres: a les soques d’arbres serrats, als parquímetres, als contenidors d’escombraries, a les estacions del bicing... Impensadament es trobava competint amb estranys –els seus dobles– per arribar abans que ells –qui sap si també ho buscaven– a les papereres per regirar-les... Era una feina esgotadora, sovint estèril; si per casualitat ho trobava, era senzill i gratificant escriure-ho tot seguit, però si no, s’ho havia d’inventar a partir de sensacions que en tenia, i era trist com un vici solitari.

Però el més freqüent és que s’ho notés a la vora, molt a prop, no sabia si dins del propi cos o al seu habitacle. En aquests casos romania una estona estirat al llit, monitoritzant mentalment les funcions corporals –la respiració, la freqüència cardíaca, la digestió– i els òrgans, entre els quals els ulls solien ser els més productius, ja que, amb les parpelles closes, podia percebre-ho nítidament en el tel llagrimós que cobreix la còrnia. També podia passar que s’allotgés en llocs no tan poètics, com ara els ronyons, el duodè o un testicle; però tant se val, fos on fos s’havia de portar a la pàgina –insisteixo: feina mecànica. Si no era al cos, ho trobava fàcilment a la mateixa cambra on dormia –sota el llit, a l’armari, al mirallet rodó de sobre la calaixera...–, o en alguna altra estança de la casa, ja fossin la cuina o el lavabo –alguna vegada ho havia rescatat de dins l’inodor.

I a voltes se n’oblida. No té importància.