La invenció de la memòria

(sextina inacabada per a Paul Auster)

¿És jo qui em veig al mirall, o sóc l’altre,

inscripció no comprensible, signe

i objecte que es confonen, llum a l’ombra?

Amb la carnal matèria del llibre

invento la memòria del pare

i, fill de mi mateix, la meva cendra.

L’espai és blanc i l’home, amb la cendra

d’una vida viscuda en nom d’un altre

com a únic bagatge, busca el pare.

Tot fent camí, l’espai es torna signe:

escrit en una pàgina del llibre

universal, el món ja no és una ombra

d’una realitat més alta. Ombra

de la cremada del desig, o cendra

del conscient, el doble escriu un llibre

sobre ell mateix, com si no fos d’un altre

la veu amb què voldria escarnir el signe

on el destí es revela com a pare.

Si tot origen exigeix un pare

–deu de la llum al fons de l’ombra–,

si cada cosa té un doble en el signe

que la perfà –com arbre rima amb cendra–,

si som llençats al món a buscar l’altre,

folls viatgers o cecs lectors del llibre,

¿sabrem, doncs, escoltar la veu del llibre,

omplir de mots el buit retrat del pare,

trobar el camí per on fugia l’altre,

veure la llum que neix enllà de l’ombra

i el doble viu del que era mort o cendra,

o interpretar amb encert el darrer signe?

(datable entre 1995 i 1998)

Esferes

no seria pels caminis que l’havien conduït fins aquí sinó pel fet mateix de ser-hi que podria dir-se a si mateix alguna cosa que en aquell precís instant no era capaç de verbalitzar i per això preferia allunyar antigues idees persistents de la seva ment amb l’ajut de records d’un temps anterior al moment de la partida que va tenir lloc quan encara era poc més que un nen i per tant sense consciència de la pèrdua inacabable que implica créixer sempre marxant cap a una altra banda on trobar aliment o casa efímera que com el cos en comptes de créixer minvava i acabava esdevenint la intempèrie dels camis generats com cercles concèntrics o espiral a partir d’un nucli de consciència que cada dia s’assemblava més a l’oblit i creixia cap enfora abastant tota l’esfera d’una identitat transformada en globus que surava amunt en l’aire i ja no es distingia de cap altra matèria 

Hola i adéu

–Ja vindré demà –va dir dilluns mentre marxava a trenc d’alba.

Però no es va presentar fins l’altra setmana.