Del somni a la realitat i viceversa, sense transició

Vaig a una espècie d’acadèmia militar a presentar un projecte que estic elaborant. Es tracta d’un sistema de defensa que consisteix en una petita pistola que s’activa quan hi ha alguna amenaça. Em rep un home d’aspecte sever, amb uniforme militar; pels galons, interpreto que es tracta d’un coronel. Si bé l’home és de tracte eixut, es mostra molt educat. Li explico de què va el projecte, i em fa passar cap a una aula on hi ha una colla d’estudiants, nois que sembla que tinguin 16 o 17 anys. Explico el projecte, però no tinc temps de fer la demostració, i quedem que tornaré un altre dia. Quan torno al lloc, em reben unes dones que no van uniformades, sinó que porten roba de carrer, i són més desimboltes i alegres que no pas el coronel. Em mostro sorprès, pregunto pel militar que em va rebre l’altra vegada, però em fan passar cap a l’aula on hi ha els nois, sense donar-me resposta. Faig el muntatge de la pistola, que consisteix en una petita plataforma de plàstic rígid al centre de la qual s’hi inserta un tub metàl·lic. Al capdamunt d’aquest tub s’hi posa una petita pistola “intel·ligent”, que va girant i identifica tot el que té al voltant: s’hi hi troba una amenaça dispara un projectil, una espècie de perdigó que pot fer una petita ferida fins a una distància d’uns deu metres. Tot plegat se sent soroll de festa al passadís, i els nois hi surten. Les dones hi estan ballant i llençant confeti, hi ha música i begudes sense alcohol. Al cap de poca estona s’acaba el sarau i tornem tots a l’aula; just en entrar m’adono que m’havia descuidat l’estri muntat, i en aquell moment el tub metàl·lic es trenca per la base i la pistola cau al terra, amb gran soroll.

En aquest moment em desperten uns forts crits provinents del carrer. M’aixeco d’una revolada i surto al balcó a veure què passa. Al mig de la cruïlla dels dos carrers on hi ha l’edifici on visc hi ha una dona que crida:

-¡Ayuda por favor! ¡Llamen a la policía!

Uns metres més enllà, al carril bici, veig un individu que en subjecta un altre, tots dos a terra. Des d’on soc no puc apreciar què passa, però la dona crida com si estiguessin matant algú. Agafo el telèfon: marco el 911 i sento el soroll d’error; ho provo amb el 068 i passa el mateix. Com que em sembla que no tinc temps de buscar a veure quins números he de marcar, decideixo baixar a veure què passa; aleshores escolto que la dona està parlant per telèfon, a crits, amb la policia: dona el nom del carrer. Em poso un pantaló de xandall, una samarreta, un jersei de cremallera i unes sabatilles (sempre dormo despullat o amb calçotets perquè sovint la roba, al llit, em produeix una angoixant sensació d’ofec) i baixo corrent al carrer. Arribo al lloc on hi ha els dos homes; veig que ha sortit una altra veïna i li diu al que és a sobre que deixi anar el de sota, que l’està ofegant. Se sent una forta bravada d’alcohol. Aleshores l’home dominant es posa dempeus sense deixar anar l’altre, i comprovo que és uns deu centímetres més alt (1,80 metres, deu fer) i deu pesar uns 40 quilos més (no menys de 120 quilos) que el que té immobilitzat. La seva complexió és, a més, atlètica, mentre que a l’altre se’l veu força prim, sense ser esquelètic. La forma en què el té subjectat fa pensar en una tècnica presa, d’on dedueixo que deu tenir alguna mena de formació en aquest camp. Deu haver sigut policia o militar. La dona segueix cridant com una esperitada, i jo li demano molt amablement que per favor abaixi el to, que hi ha gent dormint. Però sembla en estat de xoc, segueix cridant fins que al cap de pocs minuts arriba un cotxe de la guàrdia urbana. En surten dos agents, un d’ells ve cap a nosaltres, mentre l’altre parla amb la dona que crida, la qual va calmant-se poc a poc.

Jo me li adreço per dir que he baixat quan he sentit la cridòria, però que en realitat no he vist res, i que me’n torno a dormir. L’urbà assenteix. 

Pujo i em torno a ficar al llit (són quarts de cinc). Em costa adormir-me altre cop.

Rumio escriure un poema que digués:

Demà passat no és / d’aquí dos dies / ans era el dia / que ahir va passar / [ja no és demà]

Al final aconsegueixo agafar el son. Tinc un somni que recordo molt fragmentàriament: soc en un carrer on hi ha unes pantalles grans perquè la gent hi pugui mirar un partit de futbol que tindrà lloc al cap de poc. Com que estic cansat, decideixo asseurem en un racó, en una butaca de les moltes que s’han habilitat fent filera, enganxades a la paret de les cases del carrer encarades a les pantalles. Però al davant, fins les pantalles, no hi ha res. No m’adono que el lloc s’ha omplert de gent que miren el futbol, que fa estona que ha començat, fins que un individu calb se s’asseu a sobre i m’impedeix d’aixecar-me. Crido per veure si em sent i em deixa sortir, però hi ha massa soroll. Començo a tenir sensació d’ofec. Em desperto donant cops de puny a coixí.

[Apunt d'interpretació: l’individu que se m’asseu a sobre és una versió de mi mateix, un jo alienat, alienador, ofegador.]

por(no)

Una mentida repetida 100 vegades pot acabar revelant una veritat.

Somni cinematogràfic d’una nit de Reis

Assisteixo a la projecció d’una pel·lícula. És l’estrena mundial del film. Pel que es veu, es tracta d’un projecte que vol revolucionar el cinema, ja que es tracta de fer intervenir els mateixos espectadors en la pel·lícula: en seran els protagonistes, ja que hi actuaran improvisant a partir d’un esbós de guió; així, cada projecció serà un esdeveniment únic que, tanmateix, serà gravat per poder ser posteriorment reproduït. A fi de poder realitzar/projectar l’obra, a l’entrada ens donen un cèrcol que ens hem de posar al cap; en penja una petita càmera que ens enfoca la cara, i té uns sensors que registren la nostra activitat neuronal.

Quan s’apaguen els llums la pantalla mostra un mapa de la part europea de Rússia, fa zoom cap a Leningrad (ens trobem a finals de la dècada dels 80, just abans de la fi de la URSS) i tot plegat ens trobem en una mena de quarter militar de l’OTAN. Sóc dalt d’unes escales que dominen un gran pati, darrere el mur frontal del qual transcorre un gran riu (el Nevà, doncs). Em giro i veig un edifici semblant a un temple antic; hi ha un gran portal obert que dona pas a una extensa sala amb tot de soldats uniformats que van d’una banda a l’altra donant-se ordres mútuament. Tothom mana i obeeix alhora. Tot plegat ens criden (som la gent que assisteix a la projecció de la pel·lícula), ens girem i veiem l’actor estatunidenc Laurence Fishburne que ens fa gestos perquè en acostem cap al lloc on es troba. Ho fem i ens fa seure en unes taules que hi ha, com si ens trobéssim en una aula. Ens explica que ens trobem en una pel·lícula sobre una operació militar de l’OTAN per a l’alliberament de Rússia del domini soviètic; tot seguit ens presenta la directora del film, que és una dona russa. Llavors apareix l’actriu canadenca Tatiana Maslany (suposem que interpreta la directora del film) i ens diu que ens hem de sentir orgullosos de participar en una obra d’art revolucionària. Alguns de nosaltres discrepem del plantejament temàtic, totalment anacrònic i ideològicament ambigu. Es produeix una discussió que avorreix l’actriu, que se’n va discretament. Fishburne, en canvi, ens diu que ens posem les piles, que l’acció és a punt de començar, i ens comanda a través de la confrontació que es produeix pels carrers de la ciutat.

Al final, sense tenir clar si hem guanyat o perdut la confrontació, ens donen unes botes especials per caminar per la neu, ja que hem d’abandonar la ciutat (i la pel·lícula) caminant. I és així com un a un sortim de la pel·lícula, de la sala de cinema i, al capdavall, del somni.

Onirismes de la nit del 29 al 30 de desembre de 2016

Estic en una botiga-magatzem-taller molt gran per comprar-hi coses que necessito. Hi tenen paper a l’engròs, i màquines d’impremta. Quan vaig a pagar un import de poc més de cinc euros, dono un bitllet de vint. Però no sé què passa que ens posem a parlar d’una altra cosa; al cap d’una estona, l’home que m’atén em torna canvi de deu. Jo li dic que li he donat vint euros, però ell mira la caixa (on, des de la meva posició a l’altra banda del taulell, hi veig bitllets de diferents quantitats ordenats per separat en calaixets individuals, de manera que és impossible saber quin deu ser l’últim bitllet introduït), i assegura que no, que era de deu; malgrat que sé que li he donat vint euros, el seu convenciment em fa dubtar; penso que si insisteixo, probablement m’enemistaré amb aquell establiment, i se’m farà difícil tenir-hi més tractes, per això valoro si no és millor renunciar als deu euros que m’acaben d’estafar, potser sense mala voluntat, però sense cap dret.

El somni continua (és curiós, i remarcable, que no es resolgui la situació anterior); passo d’estar en aquell establiment a trobar-me a la vorera d'un carrer. En el somni sé que sóc a Vic, però el lloc no correspon a Vic, és imaginari, sembla tret d’una pel·lícula americana: és un carrer molt ample i llarg, amb cases baixes de teulada plana. Tot plegat veig que s’aproxima un cotxe des de la meva banda esquerra, que correspon al centre de la població. Com que es dirigeix als afores de la ciutat, el vehicle comença a accelerar. De sobte, a causa d’un petit esglaó que hi ha a l’asfalt, el cotxe s’aixeca del davant i, descontrolat, quan torna a tocar a terra té les rodes girades de tal manera que en tocar a terra surt disparat cap a un costat, fent un gir hoitzontal que el deixa de panxa enlaire. Cau invertit just al davant d’una botiga, quedant sobre un expositor que hi tenen. (Cal apuntar que les perspectives i dimensions dels objectes, sobretot del cotxe, canvien constantment, ja que tot plegat té l’aparença d’un cotxe de joguina). Jo vaig corrent cap al lloc on ha caigut el vehicle, que està rodes enlaire, però no ha quedat molt aixafat del sostre, cosa que fa pensar que els ocupants deuen estar bé. Quant arribo al lloc, arrenco (literalment) la porta de la banda de l’ocupant, el qual pot sortir pel seu propi peu, indemne. Llavors arriba una altra persona, un home que agafa el cotxe i li dona la volta amb les seves pròpies mans, sense ajuda de res ni de ningú. D’aquesta manera, l’home que anava al seient de l’acompanyant surt pel seu propi peu, també sa i estalvi.

Ve més gent, i resulta que tots, tant els dos homes de l’auto accidentat com els altres que van arribant, són companys, es coneixen de tota la vida, i decideixen anar a celebrar que no ha passat res. Jo m’uneixo al grup, pensant que he de donar el meu testimoni del que ha passat quan arribi la policia a fer l'atestat, fins i tot dono per suposat que ha de venir una ambulància per examinar, si més no, les persones accidentades. En comptes d'esperar, tots pugem en varis cotxes i anem a una casa que queda retirada. Pel nom que consta escrit a la bústia, veig que hi viu una dona que conec, la qual, però, no apareix per enlloc quan entrem a la casa, a una sala gran, un menjador amb bancs al voltant d’una gran taula, on la gent comença a asseure’s. Veig que allò es convertirà en una celebració de la qual no em sento part, de manera que m’adreço al conductor del vehicle i li explico que jo estic allí perquè he presenciat l’accident, que vull donar-ne testimoni, i deixar constància que, a parem meu, ha estat causat per la pavimentació defectuosa del carrer, així com per l’excés de velocitat del vehicle (cosa que apunto com a hipòtesi, ja que jo només tenia la perspectiva exterior, no podia saber de cap manera a quina velocitat anava el vehicle). L’home queda sorprès; diu que no era conscient que les coses havien anat així, i m’agraeix el testimoni.

Fa estona que el somni s’ha convertit en una espècie de fabulació onírica, ja que poc a poc m'adono que estic despert.

La idea

Autoretret III.

Va tenir una idea. Era senzilla, clara, concisa: amb una frase  quedava perfectament expressada, amb dues s’obria a nous corol·laris, i amb la tercera es cloïa amb una sentència magnífica. Però no es va conformar amb això, i va decidir expandir i explorar cadascuna de les fosques conseqüències derivades d’aquell diàfan nucli original. A costa d'innombrables sacrificis personals, va dedicar-se durant molts anys a aquesta tasca, al cap dels quals va publicar una extensa obra on quedava demostrat que la vida d’una persona pot veure’s definitivament condicionada per una idea.

Insomni

Tota la nit va somiar que no estava despert.

L’illa

Tot plegat va tenir consciència que si aconseguia recordar què havia passat, tothom a l’illa, inclòs ell mateix, moririen, perquè el que havia passat és que hi van llençar una bomba nuclear que ho va arrasar tot.

Allò que volia dir...

De vegades se li manifestava en somnis i es llevava sabent-ho, només calia traslladar-ho al paper, tasca secundària. Altres cops era molt lluny, el ressò d’una sirena fonent-se en el silenci de la matinada urbana. Aleshores es veia obligat a emprendre un camí erràtic i atzarós pels carrers de la ciutat en aquella hora que tot just es frega els ulls per desensonyar-se. Buscar-ne intuïtivament vestigis, indicis que podien ser a qualsevol banda, preferentment a les voreres: a les soques d’arbres serrats, als parquímetres, als contenidors d’escombraries, a les estacions del bicing... Impensadament es trobava competint amb estranys –els seus dobles– per arribar abans que ells –qui sap si també ho buscaven– a les papereres per regirar-les... Era una feina esgotadora, sovint estèril; si per casualitat ho trobava, era senzill i gratificant escriure-ho tot seguit, però si no, s’ho havia d’inventar a partir de sensacions que en tenia, i era trist com un vici solitari.

Però el més freqüent és que s’ho notés a la vora, molt a prop, no sabia si dins del propi cos o al seu habitacle. En aquests casos romania una estona estirat al llit, monitoritzant mentalment les funcions corporals –la respiració, la freqüència cardíaca, la digestió– i els òrgans, entre els quals els ulls solien ser els més productius, ja que, amb les parpelles closes, podia percebre-ho nítidament en el tel llagrimós que cobreix la còrnia. També podia passar que s’allotgés en llocs no tan poètics, com ara els ronyons, el duodè o un testicle; però tant se val, fos on fos s’havia de portar a la pàgina –insisteixo: feina mecànica. Si no era al cos, ho trobava fàcilment a la mateixa cambra on dormia –sota el llit, a l’armari, al mirallet rodó de sobre la calaixera...–, o en alguna altra estança de la casa, ja fossin la cuina o el lavabo –alguna vegada ho havia rescatat de dins l’inodor.

I a voltes se n’oblida. No té importància.

Por de pudor de carn suada

O no.

La representació immediata de la realitat pot assolir o no la condició d’art, aquesta és una qüestió secundària, el que importa és donar cabuda a l’impuls generador en les nostres vides perquè és una manifestació més del què coi es vulgui que siguem, masses de carn autoconscient, matèria pensant tant com metabòlica. La consciència es manifesta, des d’aquesta perspectiva, com una funció més de la biologia: en ella mateixa no mereix, doncs, cap consideració especial respecte aquella. Assoleix, però, la singularització mercès a la seva capacitat d’autoreferenciar-se i, per tant, distingir-se del menjar o del suar, per exemple; sobre aquesta facultat fonamenta la seva pretensió al privilegi de distanciar-se de la matèria, pujant un graó per sobre. D’aquí ve la por de fer, o enuig de sentir, pudor de carn suada. Por de la vida, de viure.

Procediment professional

A efectes de l’assoliment del nostre objectiu final, no cal detallar les característiques físiques de la persona que protagonitza la història que ara volem relatar. No cal ni definir-ne el gènere. Potser sí que hauríem de detallar els fets desgraciats que van condicionar, en la infància, el seu caràcter. Que no sapiguem ben bé com van anar les coses no ens ha d’impedir construir un relat coherent a partir de les dades que tenim sobre aquella època de la seva vida. Òbviament, doncs, haurem d’inventar la realitat més que no pas reflectir-la, cosa que no té massa importància si hàbilment es compensa amb l’elaboració detallada d’un rerefons històric, ja que dedicar elegants paràgrafs a escenes quotidianes d’èpoques remotes afegeix interès cultural del text, alhora que ens permet dosificar la revelació dels elements clau de la trama, creant així un ritme dramàtic que es pot modular amb relativa comoditat. Considerarem, doncs, que la persona protagonista i els fets coneguts de la seva vida no són altra cosa que elements posats en joc per a l’assoliment d’un final apoteòsic.