He somiat Proust parlant alemany

Cada dia em desperto de matinada amb un garbuix de pensaments que m’impedeix tornar a adormir-me de seguida. S’hi barregen fragments dels somnis que he tingut amb idees recurrents i amb records més o menys llunyans, per la banda dels quals tot s’amara d’un sentimentalisme que pot ser o bé tirant a alegre, o més aviat tristoi.

Avui m’he despertat amb la imatge del somni que acabava de tenir: Proust parlant alemany. Jo no sé alemany, o sia que realment no sabia què deia Proust, la figuració onírica del qual en realitat verbalitzava un llenguatge que jo imaginava que podia ser alemany. De cop passava al francès, per dir alguna frase, però continuava en alemany, fins que mica en mica Proust es transformava en Freud.

Això dona sentit a l’onirisme: Proust transportava al llenguatge novel·lesc propostes que Freud analitzava des de la seva pràctica clínica. Aquesta idea m’ha fet pensar en Figuerola i Aldrofeu, ¡quin autor tan singular!, que al mateix temps que Freud estudiava els somnis ell publicava Revelacions, una espècie de compendi sobre el tema oníric, però amb un enfocament fantàstic amb finalitat lúdica, cosa que dona a l’obra un sentit pràctic (d’entreteniment) que la situa dins del realisme. Figuerola i Aldrofeu es va avançar sovint als seus contemporanis, que no li ho van valorar (no podien), i crec que és per aquesta falta de ressò entre els seus contemporanis que ha quedat invisibilitzat per a nosaltres.

I, enmig de tot això he recordat Maria Mercè Miró, filòloga vigatana que, quan vaig començar amb emboscall, va venir un dia a portar-me a la parada de llibres que jo posava al mercat (Plaça del Pes) de Vic els mecanoscrits de dues traduccions seves al català d’obres de teatre (en) anglès, una de les quals era Arsènic i puntes de coixí (no recordo ni el títol ni l’autor de l’altra), per tal que valorés de publicar-les. Mai no li vaig tornar contesta sobre el seu oferiment, tot i que de seguida vaig descartar-ho, ja que el meu propòsit era divulgar obres d’autors pròxims, que tenien dificultats per arribar a les editorials convencionals, i el que ella em proposava estava molt lluny d’això, per molt interessant que en realitat era.

Maria Mercè Miró personifica, he pensat llavors, la confusió d’una part de la societat catalana respecte de la seva identitat. Recordo que, a principis dels anys 80 (el 80 mateix, no ho sé) vaig voler fer primer de BUP al nocturn de l’Institut de Vic, i ella hi feia de professora d’anglès; ens explicava que en realitat la seva carrera era de filòloga catalana, i no entenia com era que havia de fer de professora d’anglès. Alhora, però, expressava sense embuts la seva admiració per la monarquia espanyola... Anys després vaig trobar poemes seus en espanyol als diaris de Vic dels anys 50, en els qual expressava un radical sentiment patri espanyolista... Evidentment, haver escrit i publicat coses així en aquell context no té cap valor absolut, és perfectament comprensible, i tothom pot evolucionar. No sé fins a quin punt ho degué fer Maria Mercè Miró.

He pensat en el moment en què vivim. El neofeixisme imperant a Espanya, el poder central abusiu, la persecució, el càstig irracional disfressat de justícia, la desraó que vol alienar-nos i sotmetre’ns. Confondre’ns. Despersonalitzar-nos... Puigdemont, fugitiu, es queixa que l’han traït sense pensar que ell mateix ens va trair a tots no fa pas massa. L’autoritarisme barroer de l’estat ens ha tancat, sabent que, tard o d’hora, acabarem mossegant al del costat.

Nacionalista

La meva pàtria és la literatura.

Els temps ja han canviat

Finalment Bob Dylan ha decidit acceptar el Premi Nobel que fa uns dies li van atorgar els acadèmics suecs. Podria haver-lo rebutjat, però això no hauria canviat el fet fonamental que una institució encarcarada i conservadora hagi trencat la línia reaccionària i políticament interessada que n'ha caracteritzat els veredictes des de la seva creació fins a l’actualitat. No hi ha dubte que aquest és un altre signe de la imparable crisi de les estructures sobre les quals s’havia consolidat la literatura d’ençà de la revolució industrial i l’hegemonia de la classe burgesa. Aquell concepte de literatura, que havia trobat la seva màxima expressió en el disseny i imposició d'un “cànon” (cosa que contradeia, de fet, els principis democràtics amb què es vestien els que la preconitzaven), ha mort (ara ho podem dir oficialment, però ja feia dies que sabíem que ho estava). Ha deixat un cadàver molt gros, del qual encara en pot viure una classe de paraliterats institucionalitzats o vinculats a les romanalles d'una indústria en caiguda lliure, sense adonar-se de l'estat de putrefacció del cos que els alimenta, cosa que, en canvi, sí que podem apreciar els que n’estem a una certa distància.

Autoretrat

M'agrada.

Tenir gràcia pot ser poètic, ser graciós és patètic. Un text, no pel fet de tenir gràcia esdevé poesia (és a dir, literatura); cal que el context n’exposi la intencionalitat. Però podem desestructurar el context amb l’acte patètic per propiciar potser l’aparició immanent, particular i efímera del poètic, que és encara l’única manera possible de ser de la literatura. Existir només en el moment de desaparèixer.

Demanava per Trafalgar

La fletxa central indica l'Estació del Nord,
punt d'arribada de Miquel Cervantes a Barcelona.
La fletxa inferior indica el lloc on anava, i la
fletxa superior on l'acabaren adreçant.

Miquel Cervantes tenia visita concertada amb l’especialista dels ossos, a Barcelona. Al poble on viu, va agafar de bon matí un autobús que el portà directament fins l’Estació del Nord. Allí mateix va preguntar per Trafalgar, que era el carrer on tenia la consulta el doctor Sirvent. Una persona molt amable li va proporcionar detallades indicacions, les quals va seguir fil per randa, però que en comptes de portar-lo on anava el deixaren a Lepant.

Un dia va morir

No s’ho podia creure: davant del seu cadàver, tots deien que era viu. En comptes d'enterrar-lo o incinerar-lo com pertocaria, el varen momificar i el posaren estès sobre un altar, i li portaven ofrenes molt diverses: menjars, joies, llibres, robes i flors, tot de la millor qualitat. Era molta més riquesa de la que mai havia tingut en vida. La moda d’escriure panegírics sobre la seva persona i obra va esdevenir tradició, fins i tot es crearen premis literaris exclusivament per a distingir la composició literària que millor glosés la seva figura. Se’n parlava molt, del que havia fet: determinar amb precisió, però sense esmerçar ni una paraula, els diferents sentits del silenci. Va desenvolupar més i millor que ningú l’art d'assenyalar, i el seu corol·lari: el de reflectir. Però els seus deixebles, en comptes d’aplicar les seves ensenyances, deixaven anar discursos abrandats, combatius, aparentment crítics davant d'una tradició que deien obsoleta per excessivament retòrica en la forma i endogàmica en l'organització. Mentrestant ell, momificat sobre l’altar, immobilitzat pel seu estar mort, desitjava estar viu per poder marxar a algun indret on no els hagués d’escoltar.