Somni cinematogràfic d’una nit de Reis

Assisteixo a la projecció d’una pel·lícula. És l’estrena mundial del film. Pel que es veu, es tracta d’un projecte que vol revolucionar el cinema, ja que es tracta de fer intervenir els mateixos espectadors en la pel·lícula: en seran els protagonistes, ja que hi actuaran improvisant a partir d’un esbós de guió; així, cada projecció serà un esdeveniment únic que, tanmateix, serà gravat per poder ser posteriorment reproduït. A fi de poder realitzar/projectar l’obra, a l’entrada ens donen un cèrcol que ens hem de posar al cap; en penja una petita càmera que ens enfoca la cara, i té uns sensors que registren la nostra activitat neuronal.

Quan s’apaguen els llums la pantalla mostra un mapa de la part europea de Rússia, fa zoom cap a Leningrad (ens trobem a finals de la dècada dels 80, just abans de la fi de la URSS) i tot plegat ens trobem en una mena de quarter militar de l’OTAN. Sóc dalt d’unes escales que dominen un gran pati, darrere el mur frontal del qual transcorre un gran riu (el Nevà, doncs). Em giro i veig un edifici semblant a un temple antic; hi ha un gran portal obert que dona pas a una extensa sala amb tot de soldats uniformats que van d’una banda a l’altra donant-se ordres mútuament. Tothom mana i obeeix alhora. Tot plegat ens criden (som la gent que assisteix a la projecció de la pel·lícula), ens girem i veiem l’actor estatunidenc Laurence Fishburne que ens fa gestos perquè en acostem cap al lloc on es troba. Ho fem i ens fa seure en unes taules que hi ha, com si ens trobéssim en una aula. Ens explica que ens trobem en una pel·lícula sobre una operació militar de l’OTAN per a l’alliberament de Rússia del domini soviètic; tot seguit ens presenta la directora del film, que és una dona russa. Llavors apareix l’actriu canadenca Tatiana Maslany (suposem que interpreta la directora del film) i ens diu que ens hem de sentir orgullosos de participar en una obra d’art revolucionària. Alguns de nosaltres discrepem del plantejament temàtic, totalment anacrònic i ideològicament ambigu. Es produeix una discussió que avorreix l’actriu, que se’n va discretament. Fishburne, en canvi, ens diu que ens posem les piles, que l’acció és a punt de començar, i ens comanda a través de la confrontació que es produeix pels carrers de la ciutat.

Al final, sense tenir clar si hem guanyat o perdut la confrontació, ens donen unes botes especials per caminar per la neu, ja que hem d’abandonar la ciutat (i la pel·lícula) caminant. I és així com un a un sortim de la pel·lícula, de la sala de cinema i, al capdavall, del somni.

La idea

Autoretret III.

Va tenir una idea. Era senzilla, clara, concisa: amb una frase  quedava perfectament expressada, amb dues s’obria a nous corol·laris, i amb la tercera es cloïa amb una sentència magnífica. Però no es va conformar amb això, i va decidir expandir i explorar cadascuna de les fosques conseqüències derivades d’aquell diàfan nucli original. A costa d'innombrables sacrificis personals, va dedicar-se durant molts anys a aquesta tasca, al cap dels quals va publicar una extensa obra on quedava demostrat que la vida d’una persona pot veure’s definitivament condicionada per una idea.

Allò que volia dir...

De vegades se li manifestava en somnis i es llevava sabent-ho, només calia traslladar-ho al paper, tasca secundària. Altres cops era molt lluny, el ressò d’una sirena fonent-se en el silenci de la matinada urbana. Aleshores es veia obligat a emprendre un camí erràtic i atzarós pels carrers de la ciutat en aquella hora que tot just es frega els ulls per desensonyar-se. Buscar-ne intuïtivament vestigis, indicis que podien ser a qualsevol banda, preferentment a les voreres: a les soques d’arbres serrats, als parquímetres, als contenidors d’escombraries, a les estacions del bicing... Impensadament es trobava competint amb estranys –els seus dobles– per arribar abans que ells –qui sap si també ho buscaven– a les papereres per regirar-les... Era una feina esgotadora, sovint estèril; si per casualitat ho trobava, era senzill i gratificant escriure-ho tot seguit, però si no, s’ho havia d’inventar a partir de sensacions que en tenia, i era trist com un vici solitari.

Però el més freqüent és que s’ho notés a la vora, molt a prop, no sabia si dins del propi cos o al seu habitacle. En aquests casos romania una estona estirat al llit, monitoritzant mentalment les funcions corporals –la respiració, la freqüència cardíaca, la digestió– i els òrgans, entre els quals els ulls solien ser els més productius, ja que, amb les parpelles closes, podia percebre-ho nítidament en el tel llagrimós que cobreix la còrnia. També podia passar que s’allotgés en llocs no tan poètics, com ara els ronyons, el duodè o un testicle; però tant se val, fos on fos s’havia de portar a la pàgina –insisteixo: feina mecànica. Si no era al cos, ho trobava fàcilment a la mateixa cambra on dormia –sota el llit, a l’armari, al mirallet rodó de sobre la calaixera...–, o en alguna altra estança de la casa, ja fossin la cuina o el lavabo –alguna vegada ho havia rescatat de dins l’inodor.

I a voltes se n’oblida. No té importància.

Procediment professional

A efectes de l’assoliment del nostre objectiu final, no cal detallar les característiques físiques de la persona que protagonitza la història que ara volem relatar. No cal ni definir-ne el gènere. Potser sí que hauríem de detallar els fets desgraciats que van condicionar, en la infància, el seu caràcter. Que no sapiguem ben bé com van anar les coses no ens ha d’impedir construir un relat coherent a partir de les dades que tenim sobre aquella època de la seva vida. Òbviament, doncs, haurem d’inventar la realitat més que no pas reflectir-la, cosa que no té massa importància si hàbilment es compensa amb l’elaboració detallada d’un rerefons històric, ja que dedicar elegants paràgrafs a escenes quotidianes d’èpoques remotes afegeix interès cultural del text, alhora que ens permet dosificar la revelació dels elements clau de la trama, creant així un ritme dramàtic que es pot modular amb relativa comoditat. Considerarem, doncs, que la persona protagonista i els fets coneguts de la seva vida no són altra cosa que elements posats en joc per a l’assoliment d’un final apoteòsic.