Poema que mai no serà premiat en cap certamen literari

El poema que mai no serà premiat en cap certamen literari

no té autor: no en vol ni en busca. Tampoc no té tema;

no parla de res, i, entremig de balbuceigs, de sobte

s’hi llegeix la paraula 'merda' o 'collons' o 'filldeputa',

i el que és pitjor: 'gilipolles'.

Te l'has trobat escrit al darrere del full d’una factura

guardada no saps per qui ni per què entre vells records

d’una altra vida. No pots ni vols reconèixer-t’hi,

ningú no podria ni voldria. És el poema de res i de ningú.

Del que es deixa enrere.

Autoretret, 7

Poema que podria optar al primer premi

En el poema que podria optar al primer premi

l’autor hi reflexiona sobre el que suposa ser poeta:

experiències viscudes, esbossades amb breus pinzellades,

constitueixen l’esquelet on es disposa el tema principal.

Com a exemple de la problemàtica assumpció

de la condició de poeta, vegeu aquesta imatge d’una persona

“que enterra les mans a la sorra de la platja i llavors tanca els palmells,

sentint els grans que s’escolen entre els dits;

quan arranca els punys closos i els obre, només contenen

quatre minúscules pedretes i el polsim adherit a les línies del destí”.

Hom no pot escapar –ens ve a dir l'autor– de la predestinació originària,

la tasca de confirmar una vegada i una altra que no pot fer una altra cosa

que el gest socialment improductiu de llegir-se al món i dir-ho.

Els literats actuals

abcdefghijklmnopqrstuvxyz

Els surten tres tubs del cos: un del cap, un del tors i un altre de l’entrecuix. Aquests tres tubs, de plàstic transparent, són com els que s’utilitzen als hospitals per administrar substàncies químiques per via intravenosa als pacients que ho necessiten. En el cas dels literats actuals, els tres tubs conflueixen en una mena de bolígraf que porten a la butxaca, n’omplen un petit dipòsit intern del líquid necessari per poder plasmar la seva obra sobre el paper, quan els cal fer-ho. La necessitat d’escriure se sol produir quan el dipòsit del bolígraf és ple; es tracta, doncs, d’una resposta fisiològica a determinats processos corporals. L’escriptura és producte de la biologia. 

Un dia va morir

No s’ho podia creure: davant del seu cadàver, tots deien que era viu. En comptes d'enterrar-lo o incinerar-lo com pertocaria, el varen momificar i el posaren estès sobre un altar, i li portaven ofrenes molt diverses: menjars, joies, llibres, robes i flors, tot de la millor qualitat. Era molta més riquesa de la que mai havia tingut en vida. La moda d’escriure panegírics sobre la seva persona i obra va esdevenir tradició, fins i tot es crearen premis literaris exclusivament per a distingir la composició literària que millor glosés la seva figura. Se’n parlava molt, del que havia fet: determinar amb precisió, però sense esmerçar ni una paraula, els diferents sentits del silenci. Va desenvolupar més i millor que ningú l’art d'assenyalar, i el seu corol·lari: el de reflectir. Però els seus deixebles, en comptes d’aplicar les seves ensenyances, deixaven anar discursos abrandats, combatius, aparentment crítics davant d'una tradició que deien obsoleta per excessivament retòrica en la forma i endogàmica en l'organització. Mentrestant ell, momificat sobre l’altar, immobilitzat pel seu estar mort, desitjava estar viu per poder marxar a algun indret on no els hagués d’escoltar.