Camí en un prat

ara

ahir

demà

un sol camí travessa el prat

en diferents plans

en cada un d’ells

em dones la mà per conduir-me

et dono la mà per guiar-te

ens donem la mà per acompanyar-nos

existim al mateix punt

en tres moments diferents

tu i jo sempre els mateixos

i uns altres

el lloc roman

inalterable

El pes de l'atzar

L'atzar.

El pes que sentia sobre seu cada dia era més gran, fins que va arribar al punt que l’esforç de sortir de casa superava la seva capacitat de sacrifici. Pensant-hi quan encara tenia l’autonomia necessària per dirigir el pensament va concloure que tot va començar una vegada, un mes abans, quan jugant amb uns amics va llençar els daus i aquests van caure directament sobre el tapet sense rodolar, com si ja des d’abans de la jugada estigués decidit el resultat. Un calfred li va recórrer l’espinada, i un sobtat mareig l’hauria fet caure si no fos que estava assegut. No va poder seguir jugant, un dels amics el portà amb cotxe fins a la porta de casa seva, després d’insistir que no volia anar a urgències. Estirat al llit, sense esma ni per despullar-se, va passar la nit immers en una mena de deliri que no era ni somni ni vigília, amb el pensament dominat per imatges inconnexes que se succeïen arbitràriament i incessant, com si un riu de colors i formes discorregués, vigorós, per dintre dels seus ulls. Pel matí se sentí millor, però després, davant del mirall, en prendre consciència del seu rostre percebé un pes al front, sobre les celles, que li provocava unes arrugues com d’enuig o tristesa. Durant el trajecte cap a la feina va adonar-se que els passatgers de seu voltant el miraven de reüll, amb recel. Alguns companys de treball fins i tot li van comentar que feia mala cara; per això, quan va passar allò del llibre i ell perdé l’equilibri no es van sorprendre massa, i de seguida el portaren al metge de la mútua. Allí li van fer una revisió que inicialment, a l’espera d’altres proves i anàlisis, no revelava cap símptoma físic preocupant. Quan el metge el va interrogar sobre el motiu del seu desmai, ell li va explicar que li havia caigut un llibre, el qual, al mateix moment que deixà d’estar subjectat per les seves mans, estava estès a terra, obert i amb vàries pàgines doblegades sota el pes del mateix volum. És a dir, l’espai-temps de la caiguda havia desaparegut, com si entre l’acció i la conseqüència no hi hagués cap mena de transició. Això significava que no existia l’atzar, que tot estava prèviament determinat, que no podíem fer res per canviar el que fos que havia d’esdevenir-se. El metge li va donar la baixa per depressió, i el derivà cap a un centre especialitzat en psiquiatria. Va tancar-se a casa seva, d’on no sortia mai. Encomanava tot el que necessitava per menjar a través d’Internet, i només es preparava coses que sabia com es feien, no volia improvisar res per no trobar-se amb més salts espaciotemporals. Però era inevitable que passessin, per exemple cada vegada que perdia la noció del temps i mirava el rellotge per ressituar-se desapareixia l’estona intermèdia, aquella que hi havia entre un cap i l’altre de la consciència temporal. I de cop va perdre la noció de dormir, perquè els somnis convertien el son en una acció aleatòria; en canvi, sí que de vegades conservava la memòria dels somnis, memòria derivada d’una acció seva el record de la qual havia perdut. La persona que era esdevenia així un altre, algú modificat per uns equilibris interiors en què no participava de cap manera.

Passat Reis li van donar l’alta i ara fa vida normal.

La invenció de la memòria

(sextina inacabada per a Paul Auster)

¿És jo qui em veig al mirall, o sóc l’altre,

inscripció no comprensible, signe

i objecte que es confonen, llum a l’ombra?

Amb la carnal matèria del llibre

invento la memòria del pare

i, fill de mi mateix, la meva cendra.

L’espai és blanc i l’home, amb la cendra

d’una vida viscuda en nom d’un altre

com a únic bagatge, busca el pare.

Tot fent camí, l’espai es torna signe:

escrit en una pàgina del llibre

universal, el món ja no és una ombra

d’una realitat més alta. Ombra

de la cremada del desig, o cendra

del conscient, el doble escriu un llibre

sobre ell mateix, com si no fos d’un altre

la veu amb què voldria escarnir el signe

on el destí es revela com a pare.

Si tot origen exigeix un pare

–deu de la llum al fons de l’ombra–,

si cada cosa té un doble en el signe

que la perfà –com arbre rima amb cendra–,

si som llençats al món a buscar l’altre,

folls viatgers o cecs lectors del llibre,

¿sabrem, doncs, escoltar la veu del llibre,

omplir de mots el buit retrat del pare,

trobar el camí per on fugia l’altre,

veure la llum que neix enllà de l’ombra

i el doble viu del que era mort o cendra,

o interpretar amb encert el darrer signe?

(datable entre 1995 i 1998)

La idea

Autoretret III.

Va tenir una idea. Era senzilla, clara, concisa: amb una frase  quedava perfectament expressada, amb dues s’obria a nous corol·laris, i amb la tercera es cloïa amb una sentència magnífica. Però no es va conformar amb això, i va decidir expandir i explorar cadascuna de les fosques conseqüències derivades d’aquell diàfan nucli original. A costa d'innombrables sacrificis personals, va dedicar-se durant molts anys a aquesta tasca, al cap dels quals va publicar una extensa obra on quedava demostrat que la vida d’una persona pot veure’s definitivament condicionada per una idea.

Identitat revelada

qui era quan no s’estava al lloc que tocava una guitarra potser costa massa dir-ho perquè és lluny que se sent el moment de caure quan encara no ets a terra però el cos no té suport material visible dins l’espectre lluminós que emana d’un punt central de la urbs on conflueixen totes les vies de fugida per perseguir-me

El buit

Sisplau, no escriviu res a dins d'aquest requadre.

Primer van ser els llibres. Va trigar força temps a desprendre-se’n, ja que al principi li recava privar-se’n i els donava d'un en un a amics i coneguts; la seva biblioteca, reunida al llarg de molts anys, era part indissociable de la seva vida. Però a mesura que es feia més i més palpable l’espai que s’alliberava més fàcil li resultava portar-los al contenidor. Quan ja els va haver llençat tots es va sentir angoixat, perquè l’afany de la buidor s’havia apoderat de la seva ànima i exigia ser satisfet. Per això va continuar desfent-se de les coses que omplien els racons de casa seva, fins que només hi van quedar mobles buits, els quals també va anar deixant a la vorera el dia que passa pel barri a recollir-los el camió de la deixalleria municipal. Dins la buidor de les estances de parets blanques s’adonà que en aquell lloc ja no hi vivia, sinó que hi era.

Autoretrat

M'agrada.

Tenir gràcia pot ser poètic, ser graciós és patètic. Un text, no pel fet de tenir gràcia esdevé poesia (és a dir, literatura); cal que el context n’exposi la intencionalitat. Però podem desestructurar el context amb l’acte patètic per propiciar potser l’aparició immanent, particular i efímera del poètic, que és encara l’única manera possible de ser de la literatura. Existir només en el moment de desaparèixer.

La simetria

nu d'os, so d'un

sempre tornar després per contemplar vitralls opacs on esperar sense identitat només ofegades llum o ombra si cauen gotellades silencioses i inunden decadents urbs quan creia encara caminar per terra ferma qui realment era pedra inerta com pes sinistre i invisible mai sinó

submergit 

sinó mai invisible i sinistre pes com inerta pedra era realment qui ferma terra per caminar encara creia quan urbs decadents inunden i silencioses gotellades cauen si ombra o llum ofegades només identitat sense esperar on opacs vitralls contemplar per després tornar sempre

Contradiccions molt clares

Alba.

vés-hi quan tornis encara que no puguis fer-ho mira d’escoltar què diuen entre paraules callades les mirades cegues dels rostres petris de les persones mecàniques que endrecen el caos amb fermesa democràtica

Esferes

no seria pels caminis que l’havien conduït fins aquí sinó pel fet mateix de ser-hi que podria dir-se a si mateix alguna cosa que en aquell precís instant no era capaç de verbalitzar i per això preferia allunyar antigues idees persistents de la seva ment amb l’ajut de records d’un temps anterior al moment de la partida que va tenir lloc quan encara era poc més que un nen i per tant sense consciència de la pèrdua inacabable que implica créixer sempre marxant cap a una altra banda on trobar aliment o casa efímera que com el cos en comptes de créixer minvava i acabava esdevenint la intempèrie dels camis generats com cercles concèntrics o espiral a partir d’un nucli de consciència que cada dia s’assemblava més a l’oblit i creixia cap enfora abastant tota l’esfera d’una identitat transformada en globus que surava amunt en l’aire i ja no es distingia de cap altra matèria