Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poètica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poètica. Mostrar tots els missatges

dijous, 22 de febrer del 2018

M'he vomitat a mi mateix




Avui m’he despertat amb aquesta frase al cap: “M’he vomitat a mi mateix”. No es tractava d’una imatge provinent d’un somni recent, sinó d’aquest conjunt exacte de paraules. Es tractaria, doncs, d’una escriptura morfeica, ja que hauria estat elaborada durant el somni. Però daquesta frase, pel fet de revelar-se’m com a tal, no en visualitzo, d’entrada, la seva plasmació material. Aleshores, en el període perimorfeic que hi ha entre el moment de despertar i el de llevar-me, imagino la manera de traslladar-la a un format gràfic i delaborar-la conceptualment.

M'he vomitat a mi mateix.


El jo regurgita
dentadura mecànica
hidràulica
es menja la seva carn
desfeta
bassal informe
de l’allò.

diumenge, 18 de febrer del 2018

Dietari de 1984: apunts d'un mort


Suïcidar-se amb el comandament del televisor. (Autoretret)

Quan vaig encetar aquest bloc, Dietari de 1984, tenia la intenció de publicar-hi una entrada cada dia, durant un període mínim d’un any, però que podia allargar-se indefinidament. Aviat vaig constatar que no seria capaç de complir aquest propòsit perquè sovint no trobava motivació per escriure: si d’alguna manera soc escriptor és per impulsos o compulsions, no pas per predeterminacions. Això no vol dir que no reflexioni sobre els que escric, sinó que elaboro el material sorgit d’aquests episodis espasmòdics. Entendre l’escriptura així t’obliga a viure per escriure o a callar, perquè has d’estar sempre atent als teus estats interiors, que són la font del discurs que et fa: comprens que no governes el sentit de la teva obra, sinó que és ella que et dona sentit a tu.


És així que m’he adonat que soc mort: la meva escriptura no és una escriptura del jo, sinó una escriptura de l’això. El subjecte és mort, només hi ha un cos. Un cos inert que sent la seva pròpia descomposició: supura mots.

dimecres, 11 de gener del 2017

Poema que mai no serà premiat en cap certamen literari


El poema que mai no serà premiat en cap certamen literari
no té autor: no en vol ni en busca. Tampoc no té tema;
no parla de res, i, entremig de balbuceigs, de sobte
s’hi llegeix la paraula 'merda' o 'collons' o 'filldeputa',
i el que és pitjor: 'gilipolles'.
Te l'has trobat escrit al darrere del full d’una factura
guardada no saps per qui ni per què entre vells records
d’una altra vida. No pots ni vols reconèixer-t’hi,
ningú no podria ni voldria. És el poema de res i de ningú.
Del que es deixa enrere.



Autoretret, 7

dilluns, 9 de gener del 2017

Poema que podria optar al primer premi


En el poema que podria optar al primer premi
l’autor hi reflexiona sobre el que suposa ser poeta:
experiències viscudes, esbossades amb breus pinzellades,
constitueixen l’esquelet on es disposa el tema principal.
Com a exemple de la problemàtica assumpció
de la condició de poeta, vegeu aquesta imatge d’una persona
“que enterra les mans a la sorra de la platja i llavors tanca els palmells,
sentint els grans que s’escolen entre els dits;
quan arranca els punys closos i els obre, només contenen
quatre minúscules pedretes i el polsim adherit a les línies del destí”.
Hom no pot escapar –ens ve a dir l'autor– de la predestinació originària,
la tasca de confirmar una vegada i una altra que no pot fer una altra cosa
que el gest socialment improductiu de llegir-se al món i dir-ho.




dijous, 5 de gener del 2017

Hipersurrealisme

He llegit avui, en un paràgraf d’un article signat per Achille Mbembe (La era del humanismo está terminando), sobre el que aquest autor anomena “l’era computacional” la següent sentència: “La principal funció de la repressió era establir las condicions per a la sublimació. No tots els desitjos poden ser satisfets.”

Sota l'esquinç d'un quadre de Richard Estes es revela
"La persistència de la memòria", de Salvador Dalí.
Però no diu que no tots els impulsos reprimits poden ser sublimats, cosa que és causa de molts desequilibris emocionals i/o psicològics. O no tothom pot sublimar sempre i de la mateixa manera els impulsos que reprimeix. Internet no ens allibera pas d’aquests impulsos; com a molt, ens ofereix un espai on exposar-los de forma directa. Això no és exactament una manifestació de l’insconscient, sinó més aviat el contrari: és un conat de sublimació. En la mesura que podem projectar en una plataforma col·lectiva les pulsions, satisfetes o no, de la nostra condició bàsicament animal, ens humanitzem. Per a la humanitat això suposa l’assoliment més gran després del descobriment del foc o de la roda (això ara mateix no ho podria precisar).

A Internet hi podem contemplar, més que l’inconscient del ser humà, una imatge hiperrealista del seu ésser quotidià. Per entendre’ns, s’assembla més a un quadre de Richard Estes que no pas a un de Salvador Dalí. Si hom confon la representació del quotidià amb la de l’inconscient és perquè no té clara la diferència entre aquests dos conceptes: l’una ens mostra el que és perceptible pels sentits que sustenten la consciència, mentre que l’altra indaga en continguts de coneixement no mediatitzats per aquests sentits. L’una ens mostra la realitat perquè creu que entranya el màxim coneixement que podem atènyer, mentre l’altra aspira a descodificar el codi subjacent als objectes de la consciència, entesos com a símbols, per accedir a una comprensió del món que ultrapassa la dimensió sensorial.

Personalment, sóc incapaç de dir quina d’aquestes dues opcions és preferible, potser perquè no em preocupa gaire decantar-me per cap d’elles, ja que totes dues, per contradictòries que siguin, em sedueixen igualment. Internet ens ofereix la possibilitat de portar a l’escena pública, de forma individual i no mediatitzada, el que som i el que sentim: això no és inconsciència, això és llibertat, i no em fa por el que llibertat engendri.

Postdata: després d'escriure això i de posar-hi títol, m'ha semblat que probablement a algú ja se li devia d'haver acudit abans la combinació d'aquests dos conceptes (igualment, tota l'argumentació ja deu d'haver estat plantejada per algú altre). De seguida que ho he buscat per Internet, he trobat confirmació de la meva sospita: http://lapiedradesisifo.com/2013/06/01/el-hipersurrealismo-de-till-rabus/).


dimarts, 3 de gener del 2017

Els literats actuals

abcdefghijklmnopqrstuvxyz
Els surten tres tubs del cos: un del cap, un del tors i un altre de l’entrecuix. Aquests tres tubs, de plàstic transparent, són com els que s’utilitzen als hospitals per administrar substàncies químiques per via intravenosa als pacients que ho necessiten. En el cas dels literats actuals, els tres tubs conflueixen en una mena de bolígraf que porten a la butxaca, n’omplen un petit dipòsit intern del líquid necessari per poder plasmar la seva obra sobre el paper, quan els cal fer-ho. La necessitat d’escriure se sol produir quan el dipòsit del bolígraf és ple; es tracta, doncs, d’una resposta fisiològica a determinats processos corporals. L’escriptura és producte de la biologia. 

diumenge, 6 de novembre del 2016

diumenge, 30 d’octubre del 2016

Sonet en prosa


Sonet en prosa.
De bon matí es posa a escriure la frase del dia. Costa de molt fer, perquè cal que sigui senzilla i, alhora, profunda. La dificultat de la tasca comporta que la majoria de jornades s’acabin havent sigut completament improductives; però no té importància.

El que compta, més que assolir l’objectiu, és l’esforç mateix de concentrar la ment en una matèria abstracta, un pur concepte, i buscar la manera d’encapsular-lo en paraules seguint unes pautes formals molt estrictes.

És fonamental la presentació verbal de la frase. Una bona idea no val res si no s’encaixa en mots exactes. Aquí s’escau l’estratègia de prova i error fins encertar-la.

D’aquesta manera el dia, quan acaba, esdevé graó d’una escala que puja alhora que baixa, tombant a l’ensems a esquerra i dreta, que retrocedeix tant com avança.

dimecres, 26 d’octubre del 2016

Autoretrat


Sóc jo
M'agrada.
Tenir gràcia pot ser poètic, ser graciós és patètic. Un text, no pel fet de tenir gràcia esdevé poesia (és a dir, literatura); cal que el context n’exposi la intencionalitat. Però podem desestructurar el context amb l’acte patètic per propiciar potser l’aparició immanent, particular i efímera del poètic, que és encara l’única manera possible de ser de la literatura. Existir només en el moment de desaparèixer.

dimecres, 19 d’octubre del 2016

Allò que volia dir...

De vegades se li manifestava en somnis i es llevava sabent-ho, només calia traslladar-ho al paper, tasca secundària. Altres cops era molt lluny, el ressò d’una sirena fonent-se en el silenci de la matinada urbana. Aleshores es veia obligat a emprendre un camí erràtic i atzarós pels carrers de la ciutat en aquella hora que tot just es frega els ulls per desensonyar-se. Buscar-ne intuïtivament vestigis, indicis que podien ser a qualsevol banda, preferentment a les voreres: a les soques d’arbres serrats, als parquímetres, als contenidors d’escombraries, a les estacions del bicing... Impensadament es trobava competint amb estranys –els seus dobles– per arribar abans que ells –qui sap si també ho buscaven– a les papereres per regirar-les... Era una feina esgotadora, sovint estèril; si per casualitat ho trobava, era senzill i gratificant escriure-ho tot seguit, però si no, s’ho havia d’inventar a partir de sensacions que en tenia, i era trist com un vici solitari.

Però el més freqüent és que s’ho notés a la vora, molt a prop, no sabia si dins del propi cos o al seu habitacle. En aquests casos romania una estona estirat al llit, monitoritzant mentalment les funcions corporals –la respiració, la freqüència cardíaca, la digestió– i els òrgans, entre els quals els ulls solien ser els més productius, ja que, amb les parpelles closes, podia percebre-ho nítidament en el tel llagrimós que cobreix la còrnia. També podia passar que s’allotgés en llocs no tan poètics, com ara els ronyons, el duodè o un testicle; però tant se val, fos on fos s’havia de portar a la pàgina –insisteixo: feina mecànica. Si no era al cos, ho trobava fàcilment a la mateixa cambra on dormia –sota el llit, a l’armari, al mirallet rodó de sobre la calaixera...–, o en alguna altra estança de la casa, ja fossin la cuina o el lavabo –alguna vegada ho havia rescatat de dins l’inodor.

I a voltes se n’oblida. No té importància.