L’obrer de la construcció que va caure dins d’un pou

Em passa sovint de no poder emmarcar amb precisió determinats records que em venen al cap inusitadament. Ara tot plegat m’he recordat d’un home d’uns cinquanta anys llargs (més o menys l’edat que tinc jo ara) a qui vaig sentir explicar (no sabria dir en quin context) que, mentre treballava en les reformes d’una casa, se li va ensorrar el terra i va caure dins un pou. Com a conseqüència dels cops rebuts en la caiguda, es va fer mal a l’esquena, i no en va poder sortir fins que no van venir a treure-la’n fins al cap d’unes hores.

Explicava que des de llavors no va poder tornar a treballar mai més en el seu antic ofici. Aquelles hores passades a les fosques dins el pou velaven la seva fesomia quan en parlava. Ara buscava altres feines, tot i que era un professional ben valorat, i això s’esdevenia aquells anys que es construïa tant.

L’ENTRADA

Ha sigut un somni terrorífic. Només en recordo una part: entro en una escala fosca, no veig res però en conec els topants, perquè és la d’una casa on vaig viure de petit. He de pujar al primer pis, però abans he de tancar les portes, la de l’entrada mateix, que no costa de fer-ho, i una altra que hi ha en un racó uns metres més endavant, que sé que es oberta i sé que cal tancar-la.

Aquesta porta dona a uns baixos: una botiga. En principi no hi hauria d’haver res ni ningú, però jo no n’estic del tot segur, i estar completament a les fosques em crea molta inquietud. Arrambat a la paret, seguint-la, arribo fins la porta, i a les palpentes trobo el tirador i tanco. Però en deixar-la, la porta torna a obrir-se, noto un corrent d’aire. Torno a agafar el tirador i tanco amb força, fins que sento un “clic” que indica que el passador del pany ha entrat al forat, travant la porta.

Tota l’estona he notat que hi havia algú en algun lloc de l’entrada, algú que hi veu a les fosques però a qui jo no puc veure. Algú que em mira fixament. Tinc tanta port que crido.

—¡¿Què vols, qui ets?!

El meu propi crit em desperta, i em trobo tremolant de por.

Onirisme del 13 d'octubre de 2017, altrament dit de la DI

Estic en una fila de gent que avancem poc a poc per un passadís molt llarg i estret. Semblen les dependències d’alguna institució. Pel que es veu, estem fent cua per signar la declaració d’independència. No és una fila organitzada, sinó que cadascú va al seu aire, com en una manifestació. Una mica davant meu veig un espai lliure, i voldria anar-hi, però me n’estic perquè hauria d’empènyer una parella amb un cotxet infantil que em barren el pas. Em crida l’atenció la diversitat de procedència de la gent que hi ha a la cua. La parella del meu davant parlen català amb accent portuguès; penso que són d’origen brasiler, perquè ambdós són mulats (dispenseu el prejudici). La velocitat de la marxa disminueix a mesura que ens apropem al final del passadís, fins que quedem aturats a uns metres del que sembla una mena d’altar. Impacient, empento suaument l’home del meu davant tot demanat disculpes i vaig cap a l’altar; hi ha gent remenant-hi uns objectes; semblen papers i espelmes. Pregunto a veure on és la declaració d’independència, però ningú no en sap res. Tot plegat els llums del passadís comencen a apagar-se, i em trobo que he quedat jo sol. A l’esquerra de l’altar, un xic més enrere, hi ha una espècie de taula d’oficina, amb un monitor. M’hi adreço, i parlo al monitor. Pregunto a veure on és la declaració d’independència. Al monitor no s’hi veu ningú, però una veu de dona, que sembla irritada, em respon que no en sap res, que allò és una editorial i que fem el favor de deixar de molestar. Aleshores em giro i m’encaro al passadís. Avanço cap a la sortida, per on fa un moment he vingut, però ara estic sol. Començo a tenir por. Veig una figura humana, una silueta fosca, al final del passadís, sembla una dona vella, que avança cap a mi. En aquest moment la por em fa prendre consciència d’estar somiant, però em resisteixo a despertar. És un estat curiós, ja que no es tractaria pròpiament d’un somni, sinó d’una espècie d’onirisme semiconscient. Les figuracions continuen: la dona, a mesura que avança, es transforma, rejoveneix, però en un moment donat es converteix en un objecte brillant que es desplaça surant en l’aire cap a mi. Malgrat la por, em quedo quiet. L’objecte para al meu davant, a l’altura dels meus ulls, i veig que es tracta d’un fragment de paret.

Desperto.

por(no)

Una mentida repetida 100 vegades pot acabar revelant una veritat.

Panoràmica d’un sol traç amb autoretrat

convindria saber on va el camí segur que no sinó seguir-lo i prou ja és prou perquè hi ha núvols que fan por de tempesta violenta a l’aguait que no hi pensis per llençar-te sobre el cap un aiguat terrorífic que et glaçarà el cos i sumarà por al pòsit acumulat tota la vida al carro que tires com un pes mort de violència passiva que tot plegat pot esclatar i fa por la por de la por pels carrers de la ciutat crispada on tothom corre per fugir del seu reflex als aparadors quan passen i als ulls dels altres que no miren mai a la cara tothora movent-se a la cerca d’un punt a l’horitzó que assenyali un lloc encara on fos possible desnuar-se del coll la gansalla de l’ànsia i respirar profundament ni que només fos per una altra sola vegada  

Por de pudor de carn suada

O no.

La representació immediata de la realitat pot assolir o no la condició d’art, aquesta és una qüestió secundària, el que importa és donar cabuda a l’impuls generador en les nostres vides perquè és una manifestació més del què coi es vulgui que siguem, masses de carn autoconscient, matèria pensant tant com metabòlica. La consciència es manifesta, des d’aquesta perspectiva, com una funció més de la biologia: en ella mateixa no mereix, doncs, cap consideració especial respecte aquella. Assoleix, però, la singularització mercès a la seva capacitat d’autoreferenciar-se i, per tant, distingir-se del menjar o del suar, per exemple; sobre aquesta facultat fonamenta la seva pretensió al privilegi de distanciar-se de la matèria, pujant un graó per sobre. D’aquí ve la por de fer, o enuig de sentir, pudor de carn suada. Por de la vida, de viure.