Soc mort

Ja fa dies que ho sé: soc mort.

Avui me n’he adonat per la fortor que faig

de carn putrefacta.

Recordo que fa temps, dos anys o més,

ja em va dir un que treballa en una llibreria:

“fas pudor”..., potser llavors ja havia traspassat.

Fins ara, però, no n’he sigut del tot conscient.

I encara cada dia surto a comprar el pa.

Si em veieu, doncs, alguna vegada pel carrer

amb la baguet sota el braç, saludeu-me o no,

tant se val, que amb un caminant cadàver

la cortesia és opcional. Disculpeu, però, si jo

em faig l'orni, que en aquest estat

al carrer és millor que no t'hi trobin: és de mal gust.

I perdoneu també que no respongui emails,

watçaps, missatges privats i trucades

telefòniques: no sé què dir.

¡Comprengueu que això és molt estrany!

Dilluns es va equivocar de dia

Es pensava que era diumenge i no va anar a la feina. Els altres dies laborables d'aquella setmana, començant pel dimarts, el van renyar perquè s’havien de repartir la seva tasca. Més enllà, dissabte mirava de passar inadvertit, amb el temor que encara li tocaria treballar.

La tàpia

Imatge procedent del blog Fermín Font

ve de molt endins la raspera de paraules rogalloses a les venes i al cervell quan imagina enlluernat per la sobtada embranzida de força invisible cap endavant per continuar la ronda sempre pel mateix lloc immòbil on inscriure tènuement la veu material que per simple llei de gravetat inversa fa silenciosa la fosca de destí d’un sol camí que mai no gira ni es bifurca per la minva de visió d’un ull que escolta perquè  suposa que arriba enlloc on mai s’arriba si no és pensant-s’ho allitat a la terra de dins dels somnis de nits fosques sense lluna ni estrelles que dissipin angoixes signades amb ressons del cosmos per on s’escolen mirades cegues i silencis d’esperar l’avís que digui és l’hora arribada de despertar a la cambra de la il·lusòria quotidiana ombra que cal imposar-se just abans de llevar-se perquè no es pot sortir de sortir de casa sense disfressar-se de ser alguna cosa o semblar un altre que pren cos en la seva pròpia absència a la mirada dels ulls que el palpen amb els meus dits com si fossin ambre o distància

Ahir i demà es van trobar

Ahir i demà es van trobar al vestíbul, l’un sortia i l’altre acabava d’arribar. Es van posar a discutir:

–¡Vellard!, m’havies d’haver deixat més recursos –deia demà, enrabiat.

–¡Marrec!, tingues respecte pels grans –respongué ahir, irat–. ¿Que et creus que això és bufar i fer ampolles? Ja t’ho trobaràs.

–Mira que te la ventaré...

–¿Tu i quants més?

–Au, vés a la mama que et moqui, capsigrany.

–Compra’t un mort i pentina’l, tabernacle.

Es van estar deu minuts intercanviant insults i amenaces; cap dels dos volia afluixar només per evitar que l’altre digués l’última paraula.

Jo m’esperava a fora, no m’atrevia a entrar perquè duia avui a l’esquena. Jo em pensava que dormia, exhaust després d’un dia que havia estat molt llarg i fatigós, però de sobte va cridar:

–¿Voleu fotre el reconsagrat favor de callar i tocar el dos d’una vegada? ¿Que no ho veieu que estem esperant que ens deixeu passar per anar a descansar?

Avergonyits, van marxar sense dir res. Demà va agafar la bicicleta i pedalà carrer enllà, cap a les classes de llengües bantus a què s’havia apuntat. Ahir va entrar al bar del costat, disposat a buscar l’oblit al fons d’un vas. Ja al pis, jo vaig deixar avui mirant la tele, i em vaig posar a preparava el sopar.

Despertar-se demà

Trobar-te vivint el dia després d’avui és molt incòmode. Cau sobre les teves espatlles la responsabilitat que l’univers no col·lapsi, cosa que passaria si coincidissin al mateix lloc dues instàncies d’un únic subjecte. Ja sé que això és teòric, però no vulguis pas arriscar-te a ser el responsable de la desaparició del cosmos. Cal que rumiïs què devies fer avui, cosa que no saps, perquè has passat directament a demà. Preventivament, evita anar als llocs de sempre, evita fer les coses del dilluns (o el dia que pertoqui), no acudeixis a les cites concertades. Seria bona idea anar a passar el dia a algun lloc on mai no aniries, no gaire lluny per tal que demà, és a dir, avui, tornis a ser al teu lloc per complir amb la rutina quotidiana.