Soc mort

Ja fa dies que ho sé: soc mort.

Avui me n’he adonat per la fortor que faig

de carn putrefacta.

Recordo que fa temps, dos anys o més,

ja em va dir un que treballa en una llibreria:

“fas pudor”..., potser llavors ja havia traspassat.

Fins ara, però, no n’he sigut del tot conscient.

I encara cada dia surto a comprar el pa.

Si em veieu, doncs, alguna vegada pel carrer

amb la baguet sota el braç, saludeu-me o no,

tant se val, que amb un caminant cadàver

la cortesia és opcional. Disculpeu, però, si jo

em faig l'orni, que en aquest estat

al carrer és millor que no t'hi trobin: és de mal gust.

I perdoneu també que no respongui emails,

watçaps, missatges privats i trucades

telefòniques: no sé què dir.

¡Comprengueu que això és molt estrany!

La fotografia

Els la va fer un professional per al diari El País, on va aparèixer una diada de Sant Jordi de principis del mil·lenni. Catorze o quinze anys després va trobar-la entre documents digitals en un disc antic; va constatar que alguns dels autors ja havien mort, i va decidir de publicar-la al seu perfil d’una xarxa social, amb una breu nota on feia esment dels que havien traspassat, a tall d’homenatge. No va tenir pas massa èxit –deu o dotze “m’agrada” –, potser pel fet d’haver aparegut a El País: tot i que aleshores encara aquest diari no havia mostrat els nivells de catalanofòbia actuals, sí que s’havia fet ostensiva la seva consideració “regional” (provinciana, subordinada, secundària..., és a dir, prescindible) de la cultura catalana.

Però al cap de més d’un any, inesperadament algú va fer un comentari a la foto: deia que una de les persones que hi apareixien havia mort feia uns mesos, cosa que no s’esmentava a la seva nota. “És clar que no esmentava el traspàs d’aquesta persona –va respondre ell–, perquè quan vaig publicar aquí la foto encara era viva.” 

Aquell fet, però, va posar en evidència la realitat que en el context de la immediatesa de les “xarxes socials” desapareix –o es difumina– el marc temporal: tot s’hi disposa sense cap èmfasi cronològic, de manera que publicacions antigues inesperadament poden ser reflotades i aparèixer com a actuals. “Així, per tal d’evitar malentesos com el que s’ha produït, quan un a un els que apareixen en la foto, entre els qual jo –va pensar ell– desapareguem, caldria actualitzar la nota, la qual esdevindria un sinistre recompte de la mort.”

Per això va decidir eliminar aquella publicació. I va proposar-se de deixar de freqüentar gaire aquella “xarxa social”.

La invenció de la memòria

(sextina inacabada per a Paul Auster)

¿És jo qui em veig al mirall, o sóc l’altre,

inscripció no comprensible, signe

i objecte que es confonen, llum a l’ombra?

Amb la carnal matèria del llibre

invento la memòria del pare

i, fill de mi mateix, la meva cendra.

L’espai és blanc i l’home, amb la cendra

d’una vida viscuda en nom d’un altre

com a únic bagatge, busca el pare.

Tot fent camí, l’espai es torna signe:

escrit en una pàgina del llibre

universal, el món ja no és una ombra

d’una realitat més alta. Ombra

de la cremada del desig, o cendra

del conscient, el doble escriu un llibre

sobre ell mateix, com si no fos d’un altre

la veu amb què voldria escarnir el signe

on el destí es revela com a pare.

Si tot origen exigeix un pare

–deu de la llum al fons de l’ombra–,

si cada cosa té un doble en el signe

que la perfà –com arbre rima amb cendra–,

si som llençats al món a buscar l’altre,

folls viatgers o cecs lectors del llibre,

¿sabrem, doncs, escoltar la veu del llibre,

omplir de mots el buit retrat del pare,

trobar el camí per on fugia l’altre,

veure la llum que neix enllà de l’ombra

i el doble viu del que era mort o cendra,

o interpretar amb encert el darrer signe?

(datable entre 1995 i 1998)

TROSSOS

Quan se li manifestava –de tard en tard, imprevisiblement– era com un esclat a dins del cervell: veia els vidres clavats a la cara, els membres trencats, sang pertot, sentia crits esfereïdors, gairebé podia percebre el dolor. Era massa fort. Quedava encegat durant uns instants. No veia res. Estigués on estigués, li calia aturar-se fins que tot tornava a ser normal. La primera vegada que li va passar va caure per les escales i va patir traumatisme cranial. Des d’aleshores va anar sempre amb molt de compte, i va comprendre que no podria tornar a conduir fins que cessessin les visions.

La seva dona no podia dissimular, tot i que ho intentava, la seva preocupació. Ell li agraïa les bones intencions, però li sabia molt greu que ella desviés la conversa quan intentava parlar-ne. Pensava que a ell li hauria anat bé. Per això es va posar a escriure. Va intentar reproduir exactament el que veia durant les crisis. Va escriure moltes versions, cadascuna de les quals era més detallada que l’anterior. Les imatges s’anaven perfeccionant. Progressivament va anar veient que hi havia tres persones: un nen, una nena i una dona.

El nen i la nena tenien les cares destrossades, inidentificables. Estaven morts. La dona havia quedat doblada sobre ella mateixa, i no li veia la cara, però els seus gemecs indicaven que encara vivia. Estaven a dins d’un cotxe que s’havia estavellat contra un camió.

Però, ell, quin paper jugava en aquella escena? No ho sabia, no s’hi veia perquè ocupava el punt de vista. Però tenint en compte aquesta situació, es trobava sens dubte a dintre del cotxe: al lloc del conductor. Va acostar-se al retrovisor i va veure la seva pròpia cara.

(publicat originalment al fulletó publicitari del catàleg d'emboscall "Ample", núm. 1. Vic: desembre de 2000)

El buit

Sisplau, no escriviu res a dins d'aquest requadre.

Primer van ser els llibres. Va trigar força temps a desprendre-se’n, ja que al principi li recava privar-se’n i els donava d'un en un a amics i coneguts; la seva biblioteca, reunida al llarg de molts anys, era part indissociable de la seva vida. Però a mesura que es feia més i més palpable l’espai que s’alliberava més fàcil li resultava portar-los al contenidor. Quan ja els va haver llençat tots es va sentir angoixat, perquè l’afany de la buidor s’havia apoderat de la seva ànima i exigia ser satisfet. Per això va continuar desfent-se de les coses que omplien els racons de casa seva, fins que només hi van quedar mobles buits, els quals també va anar deixant a la vorera el dia que passa pel barri a recollir-los el camió de la deixalleria municipal. Dins la buidor de les estances de parets blanques s’adonà que en aquell lloc ja no hi vivia, sinó que hi era.

Esferes

no seria pels caminis que l’havien conduït fins aquí sinó pel fet mateix de ser-hi que podria dir-se a si mateix alguna cosa que en aquell precís instant no era capaç de verbalitzar i per això preferia allunyar antigues idees persistents de la seva ment amb l’ajut de records d’un temps anterior al moment de la partida que va tenir lloc quan encara era poc més que un nen i per tant sense consciència de la pèrdua inacabable que implica créixer sempre marxant cap a una altra banda on trobar aliment o casa efímera que com el cos en comptes de créixer minvava i acabava esdevenint la intempèrie dels camis generats com cercles concèntrics o espiral a partir d’un nucli de consciència que cada dia s’assemblava més a l’oblit i creixia cap enfora abastant tota l’esfera d’una identitat transformada en globus que surava amunt en l’aire i ja no es distingia de cap altra matèria 

Hola, món

J.A. 20/10/16