Panoràmica d’un sol traç amb autoretrat

convindria saber on va el camí segur que no sinó seguir-lo i prou ja és prou perquè hi ha núvols que fan por de tempesta violenta a l’aguait que no hi pensis per llençar-te sobre el cap un aiguat terrorífic que et glaçarà el cos i sumarà por al pòsit acumulat tota la vida al carro que tires com un pes mort de violència passiva que tot plegat pot esclatar i fa por la por de la por pels carrers de la ciutat crispada on tothom corre per fugir del seu reflex als aparadors quan passen i als ulls dels altres que no miren mai a la cara tothora movent-se a la cerca d’un punt a l’horitzó que assenyali un lloc encara on fos possible desnuar-se del coll la gansalla de l’ànsia i respirar profundament ni que només fos per una altra sola vegada  

El buit

Sisplau, no escriviu res a dins d'aquest requadre.

Primer van ser els llibres. Va trigar força temps a desprendre-se’n, ja que al principi li recava privar-se’n i els donava d'un en un a amics i coneguts; la seva biblioteca, reunida al llarg de molts anys, era part indissociable de la seva vida. Però a mesura que es feia més i més palpable l’espai que s’alliberava més fàcil li resultava portar-los al contenidor. Quan ja els va haver llençat tots es va sentir angoixat, perquè l’afany de la buidor s’havia apoderat de la seva ànima i exigia ser satisfet. Per això va continuar desfent-se de les coses que omplien els racons de casa seva, fins que només hi van quedar mobles buits, els quals també va anar deixant a la vorera el dia que passa pel barri a recollir-los el camió de la deixalleria municipal. Dins la buidor de les estances de parets blanques s’adonà que en aquell lloc ja no hi vivia, sinó que hi era.

La tàpia

Imatge procedent del blog Fermín Font

ve de molt endins la raspera de paraules rogalloses a les venes i al cervell quan imagina enlluernat per la sobtada embranzida de força invisible cap endavant per continuar la ronda sempre pel mateix lloc immòbil on inscriure tènuement la veu material que per simple llei de gravetat inversa fa silenciosa la fosca de destí d’un sol camí que mai no gira ni es bifurca per la minva de visió d’un ull que escolta perquè  suposa que arriba enlloc on mai s’arriba si no és pensant-s’ho allitat a la terra de dins dels somnis de nits fosques sense lluna ni estrelles que dissipin angoixes signades amb ressons del cosmos per on s’escolen mirades cegues i silencis d’esperar l’avís que digui és l’hora arribada de despertar a la cambra de la il·lusòria quotidiana ombra que cal imposar-se just abans de llevar-se perquè no es pot sortir de sortir de casa sense disfressar-se de ser alguna cosa o semblar un altre que pren cos en la seva pròpia absència a la mirada dels ulls que el palpen amb els meus dits com si fossin ambre o distància

Metamorfosi d’f en b

f va trobar-se un dia en un context que li produïa molta angoixa. Els seu cos, fins llavors esvelt, va somatitzar el malestar psicològic a través de diversos trastorns estomacals, els quals van fer que se li inflés molt la panxa. Aleshores tothom va començar a dir-li b, i se sentí millor, ja que allí on abans hi posava fosc ara s’hi llegeix bosc.

Al corrector, però, el van renyar de valent.