Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ètica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ètica. Mostrar tots els missatges

dimecres, 11 de gener del 2017

Poema que mai no serà premiat en cap certamen literari


El poema que mai no serà premiat en cap certamen literari
no té autor: no en vol ni en busca. Tampoc no té tema;
no parla de res, i, entremig de balbuceigs, de sobte
s’hi llegeix la paraula 'merda' o 'collons' o 'filldeputa',
i el que és pitjor: 'gilipolles'.
Te l'has trobat escrit al darrere del full d’una factura
guardada no saps per qui ni per què entre vells records
d’una altra vida. No pots ni vols reconèixer-t’hi,
ningú no podria ni voldria. És el poema de res i de ningú.
Del que es deixa enrere.



Autoretret, 7

dijous, 5 de gener del 2017

Hipersurrealisme

He llegit avui, en un paràgraf d’un article signat per Achille Mbembe (La era del humanismo está terminando), sobre el que aquest autor anomena “l’era computacional” la següent sentència: “La principal funció de la repressió era establir las condicions per a la sublimació. No tots els desitjos poden ser satisfets.”

Sota l'esquinç d'un quadre de Richard Estes es revela
"La persistència de la memòria", de Salvador Dalí.
Però no diu que no tots els impulsos reprimits poden ser sublimats, cosa que és causa de molts desequilibris emocionals i/o psicològics. O no tothom pot sublimar sempre i de la mateixa manera els impulsos que reprimeix. Internet no ens allibera pas d’aquests impulsos; com a molt, ens ofereix un espai on exposar-los de forma directa. Això no és exactament una manifestació de l’insconscient, sinó més aviat el contrari: és un conat de sublimació. En la mesura que podem projectar en una plataforma col·lectiva les pulsions, satisfetes o no, de la nostra condició bàsicament animal, ens humanitzem. Per a la humanitat això suposa l’assoliment més gran després del descobriment del foc o de la roda (això ara mateix no ho podria precisar).

A Internet hi podem contemplar, més que l’inconscient del ser humà, una imatge hiperrealista del seu ésser quotidià. Per entendre’ns, s’assembla més a un quadre de Richard Estes que no pas a un de Salvador Dalí. Si hom confon la representació del quotidià amb la de l’inconscient és perquè no té clara la diferència entre aquests dos conceptes: l’una ens mostra el que és perceptible pels sentits que sustenten la consciència, mentre que l’altra indaga en continguts de coneixement no mediatitzats per aquests sentits. L’una ens mostra la realitat perquè creu que entranya el màxim coneixement que podem atènyer, mentre l’altra aspira a descodificar el codi subjacent als objectes de la consciència, entesos com a símbols, per accedir a una comprensió del món que ultrapassa la dimensió sensorial.

Personalment, sóc incapaç de dir quina d’aquestes dues opcions és preferible, potser perquè no em preocupa gaire decantar-me per cap d’elles, ja que totes dues, per contradictòries que siguin, em sedueixen igualment. Internet ens ofereix la possibilitat de portar a l’escena pública, de forma individual i no mediatitzada, el que som i el que sentim: això no és inconsciència, això és llibertat, i no em fa por el que llibertat engendri.

Postdata: després d'escriure això i de posar-hi títol, m'ha semblat que probablement a algú ja se li devia d'haver acudit abans la combinació d'aquests dos conceptes (igualment, tota l'argumentació ja deu d'haver estat plantejada per algú altre). De seguida que ho he buscat per Internet, he trobat confirmació de la meva sospita: http://lapiedradesisifo.com/2013/06/01/el-hipersurrealismo-de-till-rabus/).