He llegit avui, en un paràgraf d’un article
signat per Achille
Mbembe (La era del humanismo está terminando), sobre el que aquest autor anomena “l’era
computacional” la següent sentència: “La principal funció de
la repressió era establir las condicions per a la sublimació. No tots els desitjos
poden ser satisfets.”
Però no diu que no tots els impulsos
reprimits poden ser sublimats, cosa que és causa de molts desequilibris
emocionals i/o psicològics. O no tothom pot sublimar sempre i de la mateixa
manera els impulsos que reprimeix. Internet no ens allibera pas d’aquests
impulsos; com a molt, ens ofereix un espai on exposar-los de forma directa.
Això no és exactament una manifestació de l’insconscient, sinó més aviat el
contrari: és un conat de sublimació. En la mesura que podem projectar en una
plataforma col·lectiva les pulsions, satisfetes o no, de la nostra condició bàsicament
animal, ens humanitzem. Per a la humanitat això suposa l’assoliment més gran
després del descobriment del foc o de la roda (això ara mateix no ho podria
precisar).
A Internet hi podem contemplar, més que l’inconscient
del ser humà, una imatge hiperrealista del seu ésser quotidià. Per entendre’ns,
s’assembla més a un quadre de Richard Estes que no pas a un de Salvador Dalí. Si
hom confon la representació del quotidià amb la de l’inconscient és perquè no té
clara la diferència entre aquests dos conceptes: l’una ens mostra el que és
perceptible pels sentits que sustenten la consciència, mentre que l’altra
indaga en continguts de coneixement no mediatitzats per aquests sentits. L’una ens
mostra la realitat perquè creu que entranya el màxim coneixement que podem
atènyer, mentre l’altra aspira a descodificar el codi subjacent als objectes de
la consciència, entesos com a símbols, per accedir a una comprensió del món que
ultrapassa la dimensió sensorial.
Personalment, sóc incapaç de
dir quina d’aquestes dues opcions és preferible, potser perquè no em preocupa
gaire decantar-me per cap d’elles, ja que totes dues, per contradictòries que
siguin, em sedueixen igualment. Internet ens ofereix la possibilitat de portar
a l’escena pública, de forma individual i no mediatitzada, el que som i el que sentim:
això no és inconsciència, això és llibertat, i no em fa por el que llibertat
engendri.
Postdata: després d'escriure això i de posar-hi títol, m'ha semblat que probablement a algú ja se li devia d'haver acudit abans la combinació d'aquests dos conceptes (igualment, tota l'argumentació ja deu d'haver estat plantejada per algú altre). De seguida que ho he buscat per Internet, he trobat confirmació de la meva sospita: http://lapiedradesisifo.com/2013/06/01/el-hipersurrealismo-de-till-rabus/).
