Onirismes de la nit del 29 al 30 de desembre de 2016

Estic en una botiga-magatzem-taller molt gran per comprar-hi coses que necessito. Hi tenen paper a l’engròs, i màquines d’impremta. Quan vaig a pagar un import de poc més de cinc euros, dono un bitllet de vint. Però no sé què passa que ens posem a parlar d’una altra cosa; al cap d’una estona, l’home que m’atén em torna canvi de deu. Jo li dic que li he donat vint euros, però ell mira la caixa (on, des de la meva posició a l’altra banda del taulell, hi veig bitllets de diferents quantitats ordenats per separat en calaixets individuals, de manera que és impossible saber quin deu ser l’últim bitllet introduït), i assegura que no, que era de deu; malgrat que sé que li he donat vint euros, el seu convenciment em fa dubtar; penso que si insisteixo, probablement m’enemistaré amb aquell establiment, i se’m farà difícil tenir-hi més tractes, per això valoro si no és millor renunciar als deu euros que m’acaben d’estafar, potser sense mala voluntat, però sense cap dret.

El somni continua (és curiós, i remarcable, que no es resolgui la situació anterior); passo d’estar en aquell establiment a trobar-me a la vorera d'un carrer. En el somni sé que sóc a Vic, però el lloc no correspon a Vic, és imaginari, sembla tret d’una pel·lícula americana: és un carrer molt ample i llarg, amb cases baixes de teulada plana. Tot plegat veig que s’aproxima un cotxe des de la meva banda esquerra, que correspon al centre de la població. Com que es dirigeix als afores de la ciutat, el vehicle comença a accelerar. De sobte, a causa d’un petit esglaó que hi ha a l’asfalt, el cotxe s’aixeca del davant i, descontrolat, quan torna a tocar a terra té les rodes girades de tal manera que en tocar a terra surt disparat cap a un costat, fent un gir hoitzontal que el deixa de panxa enlaire. Cau invertit just al davant d’una botiga, quedant sobre un expositor que hi tenen. (Cal apuntar que les perspectives i dimensions dels objectes, sobretot del cotxe, canvien constantment, ja que tot plegat té l’aparença d’un cotxe de joguina). Jo vaig corrent cap al lloc on ha caigut el vehicle, que està rodes enlaire, però no ha quedat molt aixafat del sostre, cosa que fa pensar que els ocupants deuen estar bé. Quant arribo al lloc, arrenco (literalment) la porta de la banda de l’ocupant, el qual pot sortir pel seu propi peu, indemne. Llavors arriba una altra persona, un home que agafa el cotxe i li dona la volta amb les seves pròpies mans, sense ajuda de res ni de ningú. D’aquesta manera, l’home que anava al seient de l’acompanyant surt pel seu propi peu, també sa i estalvi.

Ve més gent, i resulta que tots, tant els dos homes de l’auto accidentat com els altres que van arribant, són companys, es coneixen de tota la vida, i decideixen anar a celebrar que no ha passat res. Jo m’uneixo al grup, pensant que he de donar el meu testimoni del que ha passat quan arribi la policia a fer l'atestat, fins i tot dono per suposat que ha de venir una ambulància per examinar, si més no, les persones accidentades. En comptes d'esperar, tots pugem en varis cotxes i anem a una casa que queda retirada. Pel nom que consta escrit a la bústia, veig que hi viu una dona que conec, la qual, però, no apareix per enlloc quan entrem a la casa, a una sala gran, un menjador amb bancs al voltant d’una gran taula, on la gent comença a asseure’s. Veig que allò es convertirà en una celebració de la qual no em sento part, de manera que m’adreço al conductor del vehicle i li explico que jo estic allí perquè he presenciat l’accident, que vull donar-ne testimoni, i deixar constància que, a parem meu, ha estat causat per la pavimentació defectuosa del carrer, així com per l’excés de velocitat del vehicle (cosa que apunto com a hipòtesi, ja que jo només tenia la perspectiva exterior, no podia saber de cap manera a quina velocitat anava el vehicle). L’home queda sorprès; diu que no era conscient que les coses havien anat així, i m’agraeix el testimoni.

Fa estona que el somni s’ha convertit en una espècie de fabulació onírica, ja que poc a poc m'adono que estic despert.

Ara és mort

Avui estava esmorzant quan va sentir el timbre de l’intèrfon.

–¿Sí? –va respondre.

–Baixa de seguida –era la veu de demà, imperativa.

Quan va sortir de casa, avui va trobar, just al davant de l’entrada, una rotllana de gent que envoltava del cos d’ara, estès a la vorera, sense vida. La sang que sortia del seu cap formava un reguerol que travessava la vorera i arribava fins el carrer.

Demà se li va apropar i li digué, mirant-lo de fit a fit als ulls: –Hem trucat a emergències, ja han enviat una ambulància. Ara estava al teu càrrec –va afegir, sense apartar la mirada–, ¿que no t’havies adonat que faltava?

Aleshores avui va prendre consciència de les circumstàncies. No només havia perdut ara, amb qui havia compartit tota la vida fins aleshores, sinó que es considerava que podia haver estat ell el causant de la seva mort, ja que el cadàver estava just sota el balcó del lloc on vivien, el tercer pis d’aquella casa.

–¿Què insinues? –va respondre, amb veu tremolosa– És cert, feia molt que ens havíem distanciat, gairebé no parlàvem, però no teníem problemes de convivència, cadascú feia la seva, i ho compartíem pràcticament tot. Segurament sóc culpable de no haver sabut comunicar-m’hi, entendre què li podia estar passant pel cap, i d’això no me’n puc excusar, però res més.

–Et crec –va dir demà, desviant finalment la mirada–. Fa poc, ara se’m va adreçar perquè volia deixar-te, pretenia que jo l’acollís amb mi. Li vaig dir que no me’n podia fer càrrec. Sé que li havia demanat el mateix a ahir, que també el va refusar. D’això que ha passat, tots en som, doncs, responsables.

Mentrestant, infinit havia posat el cos inert d'ara en una llitera, i amb ajuda d'oblit el carregaren a l’ambulància. La sirena del vehicle sanitari, allunyant-se carrers enllà, va ser l’últim ressò de la seva presència entre nosaltres.