Probabilitats en algun moment potser tangibles

les urnes esperaven

a l’altar de l’ara certificava el valor cert de la paraula pregària reiterada inacabablement per la comunitat de feligresos de la contrada on s’havia produït la desaparició que investigava el comissari prejubilat feia mesos que havia comprat una casa en aquell veïnatge tranquil dels suburbis de la capital del país independentista que aspirava a assolir la llibertat per mètodes democràtics avalats per referèndum a les urnes on ciutadans com ara aquell grup congregat a la sala de reunions del casal comunitari que murmuraven a l’entorn d’una sola pregunta les mateixes paraules buides de sentit perquè ja només eren el so que les representava sense significar res més que la minsa durada temporal de la reverberació d’ones sonores que definien no el sentit ans l’espai que abastaven al marge del qual el comissari ociós rumiava les probabilitats del què que no sabia com havia estat perquè no tenia indicis de cap cos de qui que aquí o allà hagués deixat empremtes d’on o quan va passar el que fos que es va esdevenir i ignorava però que de tan terrible que va ser havia provocat el moviment espontani natural de la comunitat envers el buit i la foscor del silenci igualitari de l’esperança perdurable d’assolir una certesa comunicable que reposés sobre quantitats comptables i sòlides com ara maons o humans units per una altra cosa com ara ciment o amor en quelcom inqüestionable com ara una paret o un poble

Es va fer bosc de sobte

Passejàvem pel corriol que voreja l’era de ca l’Alzina, a la falda del puig que trenca a ponent l’horitzó planer del poble. Ens vam aturar a contemplar, amb el sol al zenit, les quatre cases i el campanar apinyats al centre de la plana cultivada. Miràvem d’encertar a dir els noms de les masies escampades entre els conreus: cal Roure, ca l’Albereda, ca l’Om, cal Freixes...

Procendància de la imatge: Secció Natura

Era tot ple de llum, no hi havia cap núvol al cel ni ombra a la terra. No feia fred ni calor –una fina brisa ens temperava–. Fins i tot el Boix–el nostre gos– badava. Ens vam oblidar de moure’ns; teníem tan plena consciència de nosaltres mateixos i dels altres que no ens calia dir res. El ritme de les nostres respiracions va sincronitzar-se, i es va alentir per compassar-se amb la cadència cada vegada més pausada del cor. Era dolç sentir el propi cos tornar-se fusta. La sang s’espessia a les artèries, i dels braços, que teníem aixecats enlaire, n’emergien branques i, de les branques, en brotaren fulles. Dels peus, clavats a terra, en van créixer arrels. Les cames van esdevenir un tot amb el tòrax, ara ja tronc d’arbre. El Boix ja era un arbust entre nosaltres.

Mai ningú no ha fet esment de la coincidència de la desaparició d’un grup de pixapins que feien turisme rural amb la sobtada aparició d’una pineda al caminoi de l’era de ca l’Alzina. Tot i així, la gent de la comarca ara es refereixen al lloc com l’era de la Pineda.