La barberia

El barri de Dalt Vila de Manlleu es caracteritza, des del punt de vista urbanístic, per l’existència de diverses places que, connectades entre si, marquen els límits del barri per la banda on hi ha el desnivell que talla el poble en dues parts. La meva infantesa transcorre sobre el rerefons d’aquestes places i placetes, començant per la de Crist Rei, que és on hi havia la botiga del pare, en un pis a sobre de la qual havíem viscut, de nens.

El barri de Dalt Vila, de Manlleu (google maps).

A la plaça de Dalt Vila (que nosaltres en dèiem “la Punxa”) tot i que era molt gran i quedava força retirada de les cases en la seva part més pròxima a l’extrem que, a sobre de la Font de la Mare de Déu, s’aixecava sobre la part baixa del poble, no hi anàvem tant a jugar com a d’altres indrets del barri perquè solien freqüentar-la gent gran i famílies, que ens renyaven si fèiem massa barrila. Aquell era un lloc per anar-hi quan un estava sol; hi havia algun arbre (en recordo un, de molt gran, que ja fa anys que no hi és) a l’escorça del qual hi gravava inicials i cors travessats per fletxes, expressions simples de somieigs amorosos infantils. També uns bancs de pedra on feia el mateix, amb un punxó que colpejava amb una pedra.

En aquesta plaça, però, per la banda de les cases, hi havia un dels llocs més terrorífics de la meva infantesa: la barberia. El pare, quan veia que el cabell ens tapava un centímetre les orelles, ens hi feia anar. El barber tenia ordre seva de rapar-nos a l’u. Quan sortíem de cal barber dèiem que se’ns veien les idees. Això sol, el fet de quedar amb el cap pràcticament nu, ja suposava per nosaltres un fet traumàtic, cada vegada renovat. Però, per si fos poc, els barbers, els dos germans Carrera, l’estona que es passaven esquilant-nos es dedicaven a humiliar-nos amb tota mena d’acudits. Suposo que no eren conscients de fins a quin punt allò era abusiu i cruel... Recordo una vegada que l’home em va preguntar, mentre em tallava el cabell, quants anys tenia. 

–Sis –vaig dir jo.

–¿On els tens? Ensenya-me’ls –deia tot rient, el barber, corejat pel seu germà.

Vermell de vergonya, jo callava. Ningú no em va defensar d’aquella tortura infligida durant anys al llarg de la meva infantesa. No recordo haver-me’n queixat mai, al pare. Probablement, d’haver-ho fet, alguna cosa hauria canviat, però jo, obligat per ell a tallar-me el cabell, veia les humiliacions del barber com un afegit necessàriament implícit en el procés despersonalitzador.

La pilota – El gos – El pare – La placeta

La pilota

No havíem tingut mai una pilota pròpia. Va ser un regal de Reis anticipat, per al més gran de nosaltres, però –va avisar el pare– perquè tots ens en servíssim. Ens feia una il·lusió enorme: ni abans ni després no hi ha hagut res que ens unís tant.

El gos

Era un pastor alemany, gos-llop en dèiem. Va sorgir de sobte i, rugint, s’abraonà sobre la pilota. La va rebentar d’una sola mossegada. Des del balcó de casa seva, la propietària del gos –actriu amateur– feia grans riallades, espectadora d’una comèdia.

El pare

Terroritzats, avergonyits, humiliats, vam portar al pare la pilota destrossada. “Ha set el gos d’aquella dona de la placeta mentre ella s’ho mirava rient”, dèiem. Ens va mirar amb pena infinita com ploràvem. I va guardar silenci.

La placeta

Un dia la veïna va venir a comprar, devia ser per alguna urgència, ja que no era pas clienta habitual. Es va donar el cas que jo era a la botiga, i vaig presenciar com el pare li retreia la pilota destrossada pel seu gos. 
–La placeta no és dels fills del carnisser –va dir la veïna.

Mai més no vam tornar a tenir una pilota de tots. 
Mai més no vam tornar a jugar en aquella placeta.

Final de l'esperança infundada

De nen anava a repartir diaris per a la llibreria Pallàs, de Manlleu. Durant el curs escolar ho feia al migdia, quan sortíem a dinar (en principi, plegàvem a les 12, però sovint el professor ens feia quedar fins la una, cosa que per mi suposava un gran trasbals, ja que calia tornar a les 3 i no em quedava gaire estona per fer el repartiment dels diaris [aquest no és el tema de què vull parlar: l’apunto per reprendre’n el fil en un altre moment]). Però crec recordar que durant les vacances d’estiu hi anava pel matí sobre les 9, i hi tornava les tardes, potser a les 4, per repartir els diaris vespertins. Perquè en aquella època hi havia diaris que sortien al matí i diaris que sortien a la tarda.

Portada d'El Noticiero Universal.

No recordo quins eren els diaris de la tarda. Pocs: El Noticiero Uiversal i potser algun altre. Però se’n repartien uns quants exemplars, per sort per mi tots pel centre del poble, cosa que em permetia enllestir la tasca amb poca estona i sense haver de caminar gaire. De vegades mirava la portada dels diaris que repartia, i en llegia els grans titulars, dels quals amb prou feines si en recordo dos, ambdós de l’agost de 1973: la dimissió de Richard Nixon i la crisi del petroli. 

Aquell any jo n’havia complert 10, i tot el meu coneixement de l’actualitat del món provenia del contacte amb aquells diaris, ja que a casa no hi entrava premsa de cap mena, encara no teníem televisió i amb prou feines escoltàvem la ràdio. A l’escola tot el que ens transmetien estava dins de la més estricta doctrina franquista. 

Malgrat la meva ignorància (o segurament gràcies a ella) jo ja estava convençut, amb una fe que em va durar ben bé fins els 40 anys, que al llarg de la meva vida veuria el món fer-se millor del que havia sigut mai abans. Creia que les persones aprendrien a viure en pau, que s’acabarien les guerres.

No sé com podia haver arrelat aquella idea en mi. Ara, parlant-ne de vegades amb gent de la meva edat, asseguren que ells tenien pensaments similars. Esperances que els fets de les Rambles de Barcelona han acabar d’ofegar.