Fets perionírics del matí del 26/08/17

A quarts de cinc del matí em desperta el soroll d’un vehicle al carrer. Sembla un camió aturat amb el motor en marxa. M’aixeco a veure què passa; des del balcó puc constatar que es tracta d’un vehicle hidrant municipal: hi ha treballadors amb mànegues que ruixen la vorera, mentre el mateix vehicle dispersa l’aigua pels baixos al centre del carrer, tot avançant a poc a poc.

En despertar-me, tenia la certesa d’haver somiat alguna cosa, però no n’havia retingut ni el més remot detall. Me’n torno al llit, al cap hi tinc les cabòries habituals, que tanmateix no m’impedeixen adormir-me al cap de poc. En aquesta ocasió somio; i mentre somio, soc conscient que somio. És estrany: com si fos espectador d’un relat que m’adreço a mi mateix.

En el somni em trobo en un gran vestíbul, molt alt i ample; tot l’espai (terra, parets i sostre) està recobert de grans lloses de granit gris clar, allisat però no polit. Estic assegut en un banc fet amb la mateixa pedra que ho recobreix tot. En el somni sé que em trobo a l’estació de tren de Centelles, però en realitat l’estació ferroviària d’aquest poble no es pas així. Estic esperant per anar a Barcelona; a la butxaca hi porto un bitllet de 50 euros, que no veig però sé que és nou, i el tinc agafat amb el puny, rebregant-lo per tal que sembli més vell. Tot plegat se sent soroll d’un tren, i apareixen vàries persones corrent cap a una porta que hi ha uns metres al meu davant. M’aixeco i em poso a córrer en la mateix direcció.

De fet, jo esperava que aparegués algú al taulell de venda disposat al costat de la porta, per tal de comprar el bitllet, i l’arribada del tren m’ha agafat per sorpresa. Però jo soc força més alt i ràpid que la gent que corre, i arribo abans que ningú al davant d’una taula que hi ha dintre de l’habitació a què dona pas la porta. Dedueixo que és aquí on venen els passis pel tren. En veure’m venir amb el bitllet de 50 euros a la mà, la noia que hi ha rere la taula comença a moure el cap a banda i banda, denotant negació: dono per suposat que m’avisa que no em pot tornar canvi. Pregunto quant val l’anada a Barcelona, per tal de veure si puc pagar-ho amb monedes. La noia diu alguna cosa que no puc acabar d’entendre; primerament em sembla que ha dit que el bitllet costa 25 euros, cosa que tinc clar que no pot ser, i li ho torno a preguntar. Però altre cop no puc entendre el que diu. Pregunto a la gent del voltant a veure si ells ho entenen, però ningú no diu res; de fet, em miren com si no m’entenguessin a mi.

Aquí he de fer un incís per descriure el singular aspecte de la noia. És molt jove, d’uns 18 anys. La seva cara, inexpressiva, és rodona, de pell molt blanca, amb els cabells foscos; no té res d’especial, llevat dels ulls, de color blau cel, molt brillants. En el somni no me n’adono, però en analitzar-ho després crec que es tracta del rostre d’una nina de joguina.

Torno a adreçar-me a la noia, a veure si aconsegueixo entendre-la; com que no me’n surto, li demano que repeteixi el que em deia i acosto l’orella a la seva boca, per si el problema és que parla massa baix i no la sento bé. Però tampoc així desxifro les seves paraules. M’estic posant nerviós, perquè passa l’estona i cada vegada és més probable que perdi el tren. Al final li dic a la noia que no està qualificada per fer la tasca que té assignada, i que vull parlar amb el cap d’estació. Però, així com jo no l’entenc a ella, sembla que ella no m’entén a mi.

Miro al voltant, i en una taula, no gaire lluny, hi ha un home assegut, vestit de ferroviari. M’imagino que és el cap d’estació, i m’hi adreço. Es tracta d’un home prim, d’uns 60 anys, de cara molt arrugada. Immers en la lectura d’un diari, l’home està totalment aïllat del que passa al seu voltant. Li dic que com és que no intervé, atesa la inoperància de la noia, però just en el moment que em mira s’acaba el somni perquè em desperto.

A diferència de quan m’ha despertat el camió hidrant, ara sí que recordo perfectament el somni. Tenint en compte el fet que quan m’havia despertat abans no recordés què havia somiat, crec que aquest somni ha sigut una espècie de “repetició” d’un onirisme anterior. Per això hi hauria la consciència d’estar somiant.

Per altra part, la dificultat d’interpretar la realitat (entendre el món, fer-se entendre al món) sembla ser el “missatge” més superficial d’aquesta somni, el qual té, però, molts d’altres elements interessants, més foscos...

Identitat revelada

qui era quan no s’estava al lloc que tocava una guitarra potser costa massa dir-ho perquè és lluny que se sent el moment de caure quan encara no ets a terra però el cos no té suport material visible dins l’espectre lluminós que emana d’un punt central de la urbs on conflueixen totes les vies de fugida per perseguir-me

Autoretret

a ab abc abcd abcde abcdef abcdefg abcdefgh abcdefghi abcdefghij abcdefghijk abcdefghijkl abcdefghijklm abcdefghijklmn abcdefghijklmno abcdefghijklmnp abcdefghijklmnpq abcdefghijklmnpqr abcdefghijklmnpqrs abcdefghijklmnpqrst abcdefghijklmnpqrstu abcdefghijklmnpqrstuv abcdefghijklmnpqrstuvx abcdefghijklmnpqrstuvxy abcdefghijklmnpqrstuvxyz joj abcdefghijklmnpqrstuvxyz  abcdefghijklmnpqrstuvxy abcdefghijklmnpqrstuvx abcdefghijklmnpqrstuv abcdefghijklmnpqrstu abcdefghijklmnpqrst abcdefghijklmnpqrs abcdefghijklmnpqr abcdefghijklmnpq abcdefghijklmnp abcdefghijklmno abcdefghijklmn abcdefghijklm abcdefghijkl abcdefghijk abcdefghij abcdefghi abcdefgh abcdefg abcdef abcde abcd abc ab a

Probabilitats en algun moment potser tangibles

les urnes esperaven

a l’altar de l’ara certificava el valor cert de la paraula pregària reiterada inacabablement per la comunitat de feligresos de la contrada on s’havia produït la desaparició que investigava el comissari prejubilat feia mesos que havia comprat una casa en aquell veïnatge tranquil dels suburbis de la capital del país independentista que aspirava a assolir la llibertat per mètodes democràtics avalats per referèndum a les urnes on ciutadans com ara aquell grup congregat a la sala de reunions del casal comunitari que murmuraven a l’entorn d’una sola pregunta les mateixes paraules buides de sentit perquè ja només eren el so que les representava sense significar res més que la minsa durada temporal de la reverberació d’ones sonores que definien no el sentit ans l’espai que abastaven al marge del qual el comissari ociós rumiava les probabilitats del què que no sabia com havia estat perquè no tenia indicis de cap cos de qui que aquí o allà hagués deixat empremtes d’on o quan va passar el que fos que es va esdevenir i ignorava però que de tan terrible que va ser havia provocat el moviment espontani natural de la comunitat envers el buit i la foscor del silenci igualitari de l’esperança perdurable d’assolir una certesa comunicable que reposés sobre quantitats comptables i sòlides com ara maons o humans units per una altra cosa com ara ciment o amor en quelcom inqüestionable com ara una paret o un poble