No s’ho podia creure:
davant del seu cadàver, tots deien que era viu. En comptes d'enterrar-lo o incinerar-lo com pertocaria, el varen momificar i el posaren estès sobre un
altar, i li portaven ofrenes molt diverses: menjars, joies, llibres, robes i flors, tot
de la millor qualitat. Era molta més riquesa de la que mai havia tingut en vida.
La moda d’escriure panegírics sobre la seva persona i obra va esdevenir
tradició, fins i tot es crearen premis literaris exclusivament per a distingir la
composició literària que millor glosés la seva figura. Se’n parlava molt, del
que havia fet: determinar amb precisió, però sense esmerçar ni una paraula, els
diferents sentits del silenci. Va desenvolupar més i millor que ningú l’art d'assenyalar, i el seu
corol·lari: el de reflectir. Però els seus deixebles, en comptes d’aplicar les
seves ensenyances, deixaven anar discursos abrandats, combatius, aparentment
crítics davant d'una tradició que deien obsoleta per excessivament retòrica en la forma i endogàmica en l'organització. Mentrestant ell, momificat
sobre l’altar, immobilitzat pel seu estar mort, desitjava estar viu per poder
marxar a algun indret on no els hagués d’escoltar.
