Mort d’una bicicleta al metro

Vaig entrar a fer un cafè en un bar que hi havia davant de la parada de metro d’Hostafrancs, que estava tancada. Em van assabentar que un tren havia atropellat una bicicleta, els trossos de la qual van quedar estesos per la via, i ho estaven netejant. Un testimoni presencial relatava els fets:

–Hi ha dies que nòrdics alcoholitzats s’esberlen la closca tot saltant d’un balcó a l’altre als hotels del litoral, de Roses a Salou i més avall encara. Els diaris de l’endemà en van plens, i fins i tot ara i aquí podem constatar que a la televisió en fan tertúlia. Però enlloc no es parla de la lenta mort terrible de bicicletes abandonades als carrers de les ciutats. Lligades amb cadenats als fanals, al bancs dels parcs i a tota mena de reixes, es veuen poc a poc despullades de la seva dignitat, fins que ja no són sinó quatre barrots rovellats que un dia arrossega una ventada. Per això no m’ha sorprès de veure’n una, avui, travessar veloç l’andana per llençar-se a la via just quan el metro entrava. Esvelta i platejada, ha fet un salt com una nàiade que emergís de l’aigua. El temps ha semblat aturar-se just abans de l’impacte, ben bé l’instant d’una epifania per tots nosaltres que ho contemplàvem. Llavors, entre el xisclet dels frens i el cruixit del metall esclafant-se s’ha consumat la tragèdia.

–Tot això –vaig començar a dir jo– m’ha recordat aquella vegada que, a l’estació de tren de Sant Adrià, en vaig veure una d’esventrada enmig de les vies. Al seu costat, palplantat impertèrrit, un mosso d’esquadra en vetllava les restes. Encara ara, quan hi penso, el cap em roda.

Vaig sortir al carrer, buscant aire.

Accident de bicicleta a l’Eixample

On anaven les ombres a abeurar-se, on l’estesa de fang i femta, corrues de cavalls i carruatges, on tanta sang a la vora dels carrers, a les voreres, on un rec de vida morta. Els vianants cal que vigilin què trepitgen, empaitats per ciclistes zombis, tots dansant sense sabates sobre vidres trencats. On sóc, on anava, on trobava el meu cos estès, al costat de la bicicleta abonyegada. Mira’m a veure si encara respiro, si em batega el cor, si obro els ulls i parlo. No sé si hi sóc, crida’m, fes-me tornar d’on sigui que me n’hagi anat o encara vagi. ¿Em sents, que em sents? Escolta apropar-se, lluny entre el brogit ciutadà, el so d’una sirena; ben aviat seran aquí i portaran el cos inert, potser viu encara, o ja no, a l’hospital que hi ha cinc cantonades enllà. Arreu mòbils fan fotos, truquen, sonen. Passen cotxes, motos, bicicletes, gent a peu, miren de reüll els sanitaris quan carreguen l’accidentat a l’ambulància, al centre de la rotllana de badocs. En el capvespre ciutadà per l’eixidiu cèlic s’escolen ocells que en morir cauen enlaire.