Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris esperança. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris esperança. Mostrar tots els missatges

diumenge, 20 d’agost del 2017

Final de l'esperança infundada



De nen anava a repartir diaris per a la llibreria Pallàs, de Manlleu. Durant el curs escolar ho feia al migdia, quan sortíem a dinar (en principi, plegàvem a les 12, però sovint el professor ens feia quedar fins la una, cosa que per mi suposava un gran trasbals, ja que calia tornar a les 3 i no em quedava gaire estona per fer el repartiment dels diaris [aquest no és el tema de què vull parlar: l’apunto per reprendre’n el fil en un altre moment]). Però crec recordar que durant les vacances d’estiu hi anava pel matí sobre les 9, i hi tornava les tardes, potser a les 4, per repartir els diaris vespertins. Perquè en aquella època hi havia diaris que sortien al matí i diaris que sortien a la tarda.

Portada d'El Noticiero Universal.
No recordo quins eren els diaris de la tarda. Pocs: El Noticiero Uiversal i potser algun altre. Però se’n repartien uns quants exemplars, per sort per mi tots pel centre del poble, cosa que em permetia enllestir la tasca amb poca estona i sense haver de caminar gaire. De vegades mirava la portada dels diaris que repartia, i en llegia els grans titulars, dels quals amb prou feines si en recordo dos, ambdós de l’agost de 1973: la dimissió de Richard Nixon i la crisi del petroli. 

Aquell any jo n’havia complert 10, i tot el meu coneixement de l’actualitat del món provenia del contacte amb aquells diaris, ja que a casa no hi entrava premsa de cap mena, encara no teníem televisió i amb prou feines escoltàvem la ràdio. A l’escola tot el que ens transmetien estava dins de la més estricta doctrina franquista. 

Malgrat la meva ignorància (o segurament gràcies a ella) jo ja estava convençut, amb una fe que em va durar ben bé fins els 40 anys, que al llarg de la meva vida veuria el món fer-se millor del que havia sigut mai abans. Creia que les persones aprendrien a viure en pau, que s’acabarien les guerres.

No sé com podia haver arrelat aquella idea en mi. Ara, parlant-ne de vegades amb gent de la meva edat, asseguren que ells tenien pensaments similars. Esperances que els fets de les Rambles de Barcelona han acabar d’ofegar.

diumenge, 23 d’octubre del 2016

Probabilitats en algun moment potser tangibles

les urnes esperaven
a l’altar de l’ara certificava el valor cert de la paraula pregària reiterada inacabablement per la comunitat de feligresos de la contrada on s’havia produït la desaparició que investigava el comissari prejubilat feia mesos que havia comprat una casa en aquell veïnatge tranquil dels suburbis de la capital del país independentista que aspirava a assolir la llibertat per mètodes democràtics avalats per referèndum a les urnes on ciutadans com ara aquell grup congregat a la sala de reunions del casal comunitari que murmuraven a l’entorn d’una sola pregunta les mateixes paraules buides de sentit perquè ja només eren el so que les representava sense significar res més que la minsa durada temporal de la reverberació d’ones sonores que definien no el sentit ans l’espai que abastaven al marge del qual el comissari ociós rumiava les probabilitats del què que no sabia com havia estat perquè no tenia indicis de cap cos de qui que aquí o allà hagués deixat empremtes d’on o quan va passar el que fos que es va esdevenir i ignorava però que de tan terrible que va ser havia provocat el moviment espontani natural de la comunitat envers el buit i la foscor del silenci igualitari de l’esperança perdurable d’assolir una certesa comunicable que reposés sobre quantitats comptables i sòlides com ara maons o humans units per una altra cosa com ara ciment o amor en quelcom inqüestionable com ara una paret o un poble