Discreta insubordinació de la frase

La frase va entrar abruptament a dins d’ella mateixa, decidida a ser el seu propi subjecte. Però una vegada instal·lada en aquesta posició s’hi va sentir incòmoda, com si s’hagués vestit amb roba que no era de la seva mida i no sabés dir si era perquè li anava sobrera o perquè l’estrenyia. Com que tot al seu voltat era buit, moure's era una aventura que feia aparèixer el món material a mesura que ella avançava, i no sabia què es trobaria en fer el pròxim pas. Però la necessitat d’avançar era un impuls primari, anterior a cap mena de reflexió, i sense voler-ho es veia a si mateixa seguint una senda que ni sabia que existia, de fet probablement no existia fins que ella hi passava, i deixava d’existir acte seguit d’haver-hi passat.