Com que el dia de Cap d’Any s’esqueia en
dissabte havia previst no sortir de casa. Però pel matí, quan es preparava l’esmorzar,
un dels imants de la porta de la nevera va caure a terra i es va trencar. Era
una parella que es donaven la mà: l’home havia quedat separat, s’havia trencat
pel braç que encara subjectava la mà de la dona; l’objecte, vestigi d’alguna
vida anterior que havia caigut en l’oblit, es podia arreglar fàcilment amb la cola apropiada. Però no en tenia, de manera que cap al migdia va baixar
a comprar-ne. Va anar a un xinès que quedava tres cantonades més avall. Al
supermercat Cosdin, que li quedava de pas, aquestes coles eren molt més cares
que al xinès, ho sabia d’altres ocasions que n’havia hagut de menester, però
quan hi va passar pel davant va decidir que, en tornar, hi entraria a comprar
alguna cosa especial per sopar.
Al xinès, la cola no va resultar tan barata
com es pensava, tot i ser-ho força més que al supermercat. Mentre esperava per
pagar, va veure que venien ulleres per llegir a tres a euros, i va triar-ne
unes. En tornant, va entrar al Cosdin i va col·lectar una bossa de patates
fregides, un bric de vi blanc i un tall de salmó que costava més de cinc euros,
tot un extra. A la cua de la caixa va veure que demanaven a veure quants serien
per sopar, ja que “regalaven” bosses de cotilló. Es va sentir incòmode. Quan va
ser el torn d’una persona gran que comprava un parell d’ampolles de cava i li
van preguntar que quants serien la nit de Cap d’Any, aquesta va dir, amb una
mitja rialla amarga: “només jo”.
Aleshores va girar cua, va deixar les coses al lloc
corresponent i va sortir sense comprar. Quan va passar prop de la caixa va
sentir que li deien “Feliç Any Nou”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada