Ahir i demà es van trobar

Ahir i demà es van trobar al vestíbul, l’un sortia i l’altre acabava d’arribar. Es van posar a discutir:

–¡Vellard!, m’havies d’haver deixat més recursos –deia demà, enrabiat.

–¡Marrec!, tingues respecte pels grans –respongué ahir, irat–. ¿Que et creus que això és bufar i fer ampolles? Ja t’ho trobaràs.

–Mira que te la ventaré...

–¿Tu i quants més?

–Au, vés a la mama que et moqui, capsigrany.

–Compra’t un mort i pentina’l, tabernacle.

Es van estar deu minuts intercanviant insults i amenaces; cap dels dos volia afluixar només per evitar que l’altre digués l’última paraula.

Jo m’esperava a fora, no m’atrevia a entrar perquè duia avui a l’esquena. Jo em pensava que dormia, exhaust després d’un dia que havia estat molt llarg i fatigós, però de sobte va cridar:

–¿Voleu fotre el reconsagrat favor de callar i tocar el dos d’una vegada? ¿Que no ho veieu que estem esperant que ens deixeu passar per anar a descansar?

Avergonyits, van marxar sense dir res. Demà va agafar la bicicleta i pedalà carrer enllà, cap a les classes de llengües bantus a què s’havia apuntat. Ahir va entrar al bar del costat, disposat a buscar l’oblit al fons d’un vas. Ja al pis, jo vaig deixar avui mirant la tele, i em vaig posar a preparava el sopar.

Demà era un quadro blanc

No sabíem que demà era dins del quadro blanc que hi ha a la paret del menjador.

L’hem vist aparèixer a poc a poc sota l’empremta grisa de cada dia que passava.

Escrit demà

No puc saber si ahir –és a dir, avui– vaig escriure i publicar –o he escrit i publicat– l’entrada del bloc. És un dia viscut en una altra dimensió del temps, memòria d’una consciència paral·lela inaccessible des d’aquí. Un altre jo acumula els records dels dies perduts; és inquietant no saber gens què en fa, no poder ni tan sols imaginar quina estranya psicologia li deuen configurar, car tot el que coneix és l’instant que acaba de passar. 

Despertar-se demà

Trobar-te vivint el dia després d’avui és molt incòmode. Cau sobre les teves espatlles la responsabilitat que l’univers no col·lapsi, cosa que passaria si coincidissin al mateix lloc dues instàncies d’un únic subjecte. Ja sé que això és teòric, però no vulguis pas arriscar-te a ser el responsable de la desaparició del cosmos. Cal que rumiïs què devies fer avui, cosa que no saps, perquè has passat directament a demà. Preventivament, evita anar als llocs de sempre, evita fer les coses del dilluns (o el dia que pertoqui), no acudeixis a les cites concertades. Seria bona idea anar a passar el dia a algun lloc on mai no aniries, no gaire lluny per tal que demà, és a dir, avui, tornis a ser al teu lloc per complir amb la rutina quotidiana.

Procediment professional

A efectes de l’assoliment del nostre objectiu final, no cal detallar les característiques físiques de la persona que protagonitza la història que ara volem relatar. No cal ni definir-ne el gènere. Potser sí que hauríem de detallar els fets desgraciats que van condicionar, en la infància, el seu caràcter. Que no sapiguem ben bé com van anar les coses no ens ha d’impedir construir un relat coherent a partir de les dades que tenim sobre aquella època de la seva vida. Òbviament, doncs, haurem d’inventar la realitat més que no pas reflectir-la, cosa que no té massa importància si hàbilment es compensa amb l’elaboració detallada d’un rerefons històric, ja que dedicar elegants paràgrafs a escenes quotidianes d’èpoques remotes afegeix interès cultural del text, alhora que ens permet dosificar la revelació dels elements clau de la trama, creant així un ritme dramàtic que es pot modular amb relativa comoditat. Considerarem, doncs, que la persona protagonista i els fets coneguts de la seva vida no són altra cosa que elements posats en joc per a l’assoliment d’un final apoteòsic.

Es va fer bosc de sobte

Passejàvem pel corriol que voreja l’era de ca l’Alzina, a la falda del puig que trenca a ponent l’horitzó planer del poble. Ens vam aturar a contemplar, amb el sol al zenit, les quatre cases i el campanar apinyats al centre de la plana cultivada. Miràvem d’encertar a dir els noms de les masies escampades entre els conreus: cal Roure, ca l’Albereda, ca l’Om, cal Freixes...

Procendància de la imatge: Secció Natura

Era tot ple de llum, no hi havia cap núvol al cel ni ombra a la terra. No feia fred ni calor –una fina brisa ens temperava–. Fins i tot el Boix–el nostre gos– badava. Ens vam oblidar de moure’ns; teníem tan plena consciència de nosaltres mateixos i dels altres que no ens calia dir res. El ritme de les nostres respiracions va sincronitzar-se, i es va alentir per compassar-se amb la cadència cada vegada més pausada del cor. Era dolç sentir el propi cos tornar-se fusta. La sang s’espessia a les artèries, i dels braços, que teníem aixecats enlaire, n’emergien branques i, de les branques, en brotaren fulles. Dels peus, clavats a terra, en van créixer arrels. Les cames van esdevenir un tot amb el tòrax, ara ja tronc d’arbre. El Boix ja era un arbust entre nosaltres.

Mai ningú no ha fet esment de la coincidència de la desaparició d’un grup de pixapins que feien turisme rural amb la sobtada aparició d’una pineda al caminoi de l’era de ca l’Alzina. Tot i així, la gent de la comarca ara es refereixen al lloc com l’era de la Pineda.

Un dia va morir

No s’ho podia creure: davant del seu cadàver, tots deien que era viu. En comptes d'enterrar-lo o incinerar-lo com pertocaria, el varen momificar i el posaren estès sobre un altar, i li portaven ofrenes molt diverses: menjars, joies, llibres, robes i flors, tot de la millor qualitat. Era molta més riquesa de la que mai havia tingut en vida. La moda d’escriure panegírics sobre la seva persona i obra va esdevenir tradició, fins i tot es crearen premis literaris exclusivament per a distingir la composició literària que millor glosés la seva figura. Se’n parlava molt, del que havia fet: determinar amb precisió, però sense esmerçar ni una paraula, els diferents sentits del silenci. Va desenvolupar més i millor que ningú l’art d'assenyalar, i el seu corol·lari: el de reflectir. Però els seus deixebles, en comptes d’aplicar les seves ensenyances, deixaven anar discursos abrandats, combatius, aparentment crítics davant d'una tradició que deien obsoleta per excessivament retòrica en la forma i endogàmica en l'organització. Mentrestant ell, momificat sobre l’altar, immobilitzat pel seu estar mort, desitjava estar viu per poder marxar a algun indret on no els hagués d’escoltar.