retalls de somis (16/01/18)

una casa rural 

hi ha d’altra gent 

jo no sé què hi faig 

em preocupa trobar el meu lloc 

el sentit de ser-hi 

com hi he anat a parar i per què 

ningú no respon sobre això 

estic perdut però tot plegat algú em dona un feix de bitllets de cinquanta euros i em diu ves a portar-los on tenim la caixa i hi vaig perquè d’alguna manera sé que la caixa el lloc on guarden els diners en aquella comunitat és a sobre d’una gran taula que hi ha al menjador-cuina al centre d’aquesta taula hi ha una pila de bitllets sobre la qual diposito el feix que m’han donat compto que són 850 euros els deixo allí i surto d’aquella estança pensant que potser es tracta d’una prova que volen veure si poden confiar en mi si deixaré la quantitat íntegra que m’han donat o si faré algun tripijoc però no n’estic segur ja que la gent d’aquest lloc no sembla preocupar-se gaire dels diners ni ningú et pressiona perquè facis res i em sento perdut perquè estic convençut que si no trobo la meva ocupació em faran fora 

em poso a escombrar 

faig neteja 

veig persones que fan la bugada

L’obrer de la construcció que va caure dins d’un pou

Em passa sovint de no poder emmarcar amb precisió determinats records que em venen al cap inusitadament. Ara tot plegat m’he recordat d’un home d’uns cinquanta anys llargs (més o menys l’edat que tinc jo ara) a qui vaig sentir explicar (no sabria dir en quin context) que, mentre treballava en les reformes d’una casa, se li va ensorrar el terra i va caure dins un pou. Com a conseqüència dels cops rebuts en la caiguda, es va fer mal a l’esquena, i no en va poder sortir fins que no van venir a treure-la’n fins al cap d’unes hores.

Explicava que des de llavors no va poder tornar a treballar mai més en el seu antic ofici. Aquelles hores passades a les fosques dins el pou velaven la seva fesomia quan en parlava. Ara buscava altres feines, tot i que era un professional ben valorat, i això s’esdevenia aquells anys que es construïa tant.

La pilota – El gos – El pare – La placeta

La pilota

No havíem tingut mai una pilota pròpia. Va ser un regal de Reis anticipat, per al més gran de nosaltres, però –va avisar el pare– perquè tots ens en servíssim. Ens feia una il·lusió enorme: ni abans ni després no hi ha hagut res que ens unís tant.

El gos

Era un pastor alemany, gos-llop en dèiem. Va sorgir de sobte i, rugint, s’abraonà sobre la pilota. La va rebentar d’una sola mossegada. Des del balcó de casa seva, la propietària del gos –actriu amateur– feia grans riallades, espectadora d’una comèdia.

El pare

Terroritzats, avergonyits, humiliats, vam portar al pare la pilota destrossada. “Ha set el gos d’aquella dona de la placeta mentre ella s’ho mirava rient”, dèiem. Ens va mirar amb pena infinita com ploràvem. I va guardar silenci.

La placeta

Un dia la veïna va venir a comprar, devia ser per alguna urgència, ja que no era pas clienta habitual. Es va donar el cas que jo era a la botiga, i vaig presenciar com el pare li retreia la pilota destrossada pel seu gos. 
–La placeta no és dels fills del carnisser –va dir la veïna.

Mai més no vam tornar a tenir una pilota de tots. 
Mai més no vam tornar a jugar en aquella placeta.

L’ENTRADA

Ha sigut un somni terrorífic. Només en recordo una part: entro en una escala fosca, no veig res però en conec els topants, perquè és la d’una casa on vaig viure de petit. He de pujar al primer pis, però abans he de tancar les portes, la de l’entrada mateix, que no costa de fer-ho, i una altra que hi ha en un racó uns metres més endavant, que sé que es oberta i sé que cal tancar-la.

Aquesta porta dona a uns baixos: una botiga. En principi no hi hauria d’haver res ni ningú, però jo no n’estic del tot segur, i estar completament a les fosques em crea molta inquietud. Arrambat a la paret, seguint-la, arribo fins la porta, i a les palpentes trobo el tirador i tanco. Però en deixar-la, la porta torna a obrir-se, noto un corrent d’aire. Torno a agafar el tirador i tanco amb força, fins que sento un “clic” que indica que el passador del pany ha entrat al forat, travant la porta.

Tota l’estona he notat que hi havia algú en algun lloc de l’entrada, algú que hi veu a les fosques però a qui jo no puc veure. Algú que em mira fixament. Tinc tanta port que crido.

—¡¿Què vols, qui ets?!

El meu propi crit em desperta, i em trobo tremolant de por.