Hola, món

J.A. 20/10/16 

Allò que volia dir...

De vegades se li manifestava en somnis i es llevava sabent-ho, només calia traslladar-ho al paper, tasca secundària. Altres cops era molt lluny, el ressò d’una sirena fonent-se en el silenci de la matinada urbana. Aleshores es veia obligat a emprendre un camí erràtic i atzarós pels carrers de la ciutat en aquella hora que tot just es frega els ulls per desensonyar-se. Buscar-ne intuïtivament vestigis, indicis que podien ser a qualsevol banda, preferentment a les voreres: a les soques d’arbres serrats, als parquímetres, als contenidors d’escombraries, a les estacions del bicing... Impensadament es trobava competint amb estranys –els seus dobles– per arribar abans que ells –qui sap si també ho buscaven– a les papereres per regirar-les... Era una feina esgotadora, sovint estèril; si per casualitat ho trobava, era senzill i gratificant escriure-ho tot seguit, però si no, s’ho havia d’inventar a partir de sensacions que en tenia, i era trist com un vici solitari.

Però el més freqüent és que s’ho notés a la vora, molt a prop, no sabia si dins del propi cos o al seu habitacle. En aquests casos romania una estona estirat al llit, monitoritzant mentalment les funcions corporals –la respiració, la freqüència cardíaca, la digestió– i els òrgans, entre els quals els ulls solien ser els més productius, ja que, amb les parpelles closes, podia percebre-ho nítidament en el tel llagrimós que cobreix la còrnia. També podia passar que s’allotgés en llocs no tan poètics, com ara els ronyons, el duodè o un testicle; però tant se val, fos on fos s’havia de portar a la pàgina –insisteixo: feina mecànica. Si no era al cos, ho trobava fàcilment a la mateixa cambra on dormia –sota el llit, a l’armari, al mirallet rodó de sobre la calaixera...–, o en alguna altra estança de la casa, ja fossin la cuina o el lavabo –alguna vegada ho havia rescatat de dins l’inodor.

I a voltes se n’oblida. No té importància.

Aquell

–Es pensa que és graciós... –deien rient-se’n.

Por de pudor de carn suada

O no.

La representació immediata de la realitat pot assolir o no la condició d’art, aquesta és una qüestió secundària, el que importa és donar cabuda a l’impuls generador en les nostres vides perquè és una manifestació més del què coi es vulgui que siguem, masses de carn autoconscient, matèria pensant tant com metabòlica. La consciència es manifesta, des d’aquesta perspectiva, com una funció més de la biologia: en ella mateixa no mereix, doncs, cap consideració especial respecte aquella. Assoleix, però, la singularització mercès a la seva capacitat d’autoreferenciar-se i, per tant, distingir-se del menjar o del suar, per exemple; sobre aquesta facultat fonamenta la seva pretensió al privilegi de distanciar-se de la matèria, pujant un graó per sobre. D’aquí ve la por de fer, o enuig de sentir, pudor de carn suada. Por de la vida, de viure.

Dual

acció mecànica, ombra metàl·lica, dur metall, matèria closa, cop punyent, violència justificada, mal necessari, to elevat, poesia pura, rocosa punyalada, crit minvant, paraula muda, silenci estrident, buit total, realitat imaginària, neu bruta, branca trencada, mirada fosca, fulla estripada, esquerda mural, moral trencada, parany clar, negra gebrada, identitat personal, persona desnonada, treball temporal, generació espontània, fugida endavant, clos obert, ésser perfecte, cos present, porta batent, justícia cega, nivell inassolible, càstig merescut, llibertat vigilada, quantitat negativa, vol trencat, necessitat secundària, ala aterrada, camp ermós, sal fada, absència palpable, hora extraordinària, consonant muda, membre postís, veu impostada, home alienat, vida animal, ànima conscient, certesa absoluta, resposta senzilla, pregunta unívoca, paraula donada, infinita esperança, expressió clara, obra inacabada, accident previsible, present durador, cobrament ajornat, temps afegit, fam insadollable, lúcida follia, llum encegadora 

Hola i adéu

–Ja vindré demà –va dir dilluns mentre marxava a trenc d’alba.

Però no es va presentar fins l’altra setmana.

Dilluns es va equivocar de dia

Es pensava que era diumenge i no va anar a la feina. Els altres dies laborables d'aquella setmana, començant pel dimarts, el van renyar perquè s’havien de repartir la seva tasca. Més enllà, dissabte mirava de passar inadvertit, amb el temor que encara li tocaria treballar.