 |
| Suïcidar-se amb el comandament del televisor. (Autoretret) |
Quan vaig encetar aquest bloc, Dietari de 1984, tenia la
intenció de publicar-hi una entrada cada dia, durant un període mínim d’un any,
però que podia allargar-se indefinidament. Aviat vaig constatar que no seria
capaç de complir aquest propòsit perquè sovint no trobava motivació per
escriure: si d’alguna manera soc escriptor és per impulsos o compulsions, no
pas per predeterminacions. Això no vol dir que no reflexioni sobre els que
escric, sinó que elaboro el material sorgit d’aquests episodis espasmòdics. Entendre
l’escriptura així t’obliga a viure per escriure o a callar, perquè has d’estar
sempre atent als teus estats interiors, que són la font del discurs que et fa:
comprens que no governes el sentit de la teva obra, sinó que és ella que et
dona sentit a tu.
És així que m’he adonat que soc mort: la meva escriptura no
és una escriptura del jo, sinó una escriptura de l’això. El subjecte és mort,
només hi ha un cos. Un cos inert que sent la seva pròpia descomposició: supura mots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada