El que somia un ho somien tots

Aquesta nit (29 a 30 de juny de 2018) he tingut un somni en alguns aspectes remarcable. Del relat, no en recordo gaire els detalls; l’argument del somni s’articula sobre aquests elements narratius: es tracta d’una tribu ameríndia que rep pressions per part d’empreses immobiliàries per tal que els permetin construir urbanitzacions i infraestructures al seu territori. Els integrants de la tribu no ho volen, excepte almenys un d’ells, que no se’l veu tan compromès amb les formes de vida tradicional, ja que, a diferència dels altres, que van vestits amb els típics “ponxos” de colors vius, ell porta un vestit gris clar, amb americana i corbata.

No ha estat un somni especialment remarcable per les imatges que generava, ja que s’articulava com una espècie de relat al voltant de fets, no pas una torrentada d’imatges aparentment inconnexes que es succeeixen vertiginosament. 

Un somni, doncs, del qual hom s’oblida immediatament quan es desperta, si no fos perquè de sobte, dins el somni, no sé si ho ha dit algun personatge o com ha anat, s’ha manifestat la idea que, en aquesta tribu, el que somia un ho somien tots. Pel que es veu, l’individu occidentalitzat de la tribu es valia d’aquesta especificitat cultural de la seva tribu per tal de manipular la voluntat col·lectiva i aconseguir que es donés permís a les immobiliàries per fer les obres. 

Quan he despertat amb aquesta idea al cap, que el somni d’un és el somni de tots, m’ha semblat extraordinària, i més tenint en compte el que suposava per la tribu del somni: que qualsevol fet individual singular s’integrava dins del col·lectiu per via de l’imaginari [Això segurament ho dec d’haver llegit en algun lloc, però no puc precisar on]. El cas és que, en el meu somni, el que aquesta frase volia dir és que no només allò somiat formava part del col·lectiu, sinó que qualsevol experiència singular de qualsevol membre de la tribu era part de la tribu mateixa, afectava tots i cadascun dels seus integrants. D’aquesta manera no hi podia haver cap mena de discriminació entre ells, perquè qualsevol diferència personal s’integrava, per via de l’imaginari, en el conjunt social. El fet no desapareixia com a tal, però no tenia cap valor discriminatori. Una malaltia, una característica o capteniment peculiar no eren trets que "marquessin" els individus, cosa que no vol dir que no hi hagués consciència de la necessitat de curar les afeccions, per exemple, però aquesta no era una tasca particular d'un individu especialitat, sinó que implicava tot el col·lectiu. Tampoc no existien els delictes, ja que no hi havia cap norma que pogués condemnar cap comportament, i si molt rarament passava que s'enfrontessin els individus entre si, amb baralles, això es resolia de la mateixa manera, per la via de la integració del fet a través de l'imaginari col·lectiu.

Així, per la via de l'imaginari, l’individu occidentalitzat de la tribu –perquè n’era membre– podia integrar-hi una forma de pensar –en diem “racional”– que acabaria destruint el seu país i la seva cultura. O potser tot és més complex que això.

El pas d'una [determinada] concepció de l'escriptura a una [altra] de diferent

1)      Primer concebia el fet d’escriure com a fórmula per a traduir sincerament i sencera el fet viscut, vivència. Això vol dir implicació absoluta del jo amb el poema. La impossibilitat de distanciament avortava l’efecte estètic, malgrat que potenciava l’efecte catàrtic.

2)      Sense deixa de donar preeminència a la catarsi, intentava millorar el cantó estètic. És a dir, congeniar sinceritat i bellesa. Però això comportà l’evidència de la desaparició del jo, negat en el nosaltres, primer i, després, en el tu.

3)      Ara s’imposa la idea que treballar l’aspecte més formal és un recurs que permet distanciar-se. Amb el distanciament es transcendeix la necessitat de la sinceritat, car la sinceritat ja no és una qüestió de vida, ans un efecte de l’art. S’imbriquen, així, matèria i forma. Se superposen ètica i estètica, catarsi i estèsia.

25/V/93

Nit del 18 al 19 de juny de 1993

Estic a punt d'acabar la carrera de filologia catalana, tinc trenta anys: els meus companys 23 o 24 0 22. És a dir, estic, respecte d'ells, sis, set o vuit anys desfasat. A més, pels procediments a través dels quals he accedit a la universitat, hi ha, en la meva formació, llacunes importants (comparativament, vull dir) mai no superades.

La universitat sempre va ésser, per a mi, quelcom tan distant que vaig tendir a mitificar-la. I, una vegada hi vaig accedir, tenia el secret propòsit de “fer-hi carrera”. A més, pensava haver assolit un estatus social més elevat pel fet d’haver-hi pogut entrar.

El desfasament respectes dels meus companys, i el prejudici derivat de la idealització, sumat, potser, al meu caràcter introvertit, han estat factors determinants a l’hora de relacionar-me amb l’entorn universitari: he estat un solitari. Tanmateix, sempre m’he sentit solidari. La tensió entre actitud i vocació m’ha esclatat darrerament a la cara. 

Avui, diuen, el jovent no constitueix agrupacions, tothom tira pel seu cantó, no com abans, que es feien assemblees, protestaven, feien revistes, etc. Qui diu això són els professors: instal·lats rere llurs murs de protecció, proveïts de tota mena de poders, amb plataformes d’expressió i d’acció consolidades/immòbils.

Ara em pregunto: ¿on soc?, ¿on vull anar? Em pensava que era en el camí de convertir-me en un “professor de la casa”, i ara m’adono que això no pot ser: no tinc els mèrits ni la formació necessaris per accedir-hi.

El professor x y em va dir, a principis de curs, que hi havia la possibilitat de fer una feina, remunerada, amb la qual –pel que vaig entendre, ja que això no era explícit– s’obria un camí d’accés cap aquestes capsetes closes, el món rere la porta. Ara em sembla que tot és fals, un altre miratge: em sembla que el professor x y s’ha adonat de les meves limitacions, i que això ha fet que reconsiderés la proposta. Però això potser només són imaginacions meves, i potser hi ha un interès veritable del professor en donar-me aquella feina.

Potser sí, però ara jo m’he adonat no pas de les meves limitacions –puc afirmar que sempre n’he estat conscient, i que he lluitat fins a l’exhauriment per superar-les–, sinó de les seves: és allò que deia suara de la solidaritat, de la relació entre les persones. El professor x y un dia va dir-nos, a classe, quelcom referit a la socialització, a l’intercanvi: a la unió entre les persones com un valor que es perdia, i que hom tendia cada vegada més a la insolidaritat, etcètera. Doncs bé, últimament, aquests darrers dies, he tingut ocasió de veure el que és el procés d’exàmens (soc a últim curs de carrera, i fins ara no me n’havia adonat, i això és perquè sempre havia acabat molt abans els exàmens) des d’un punt diferent: el que representa per a mi com si jo fos els altres. Vull dir que no entenc per què jo tinc una bona/mala nota i el company del costat la té mala/bona. Si jo soc solidari, comparteixo el seu disgust o alegria. Però el conflicte s’esdevé quan no concorden ambdues notes: si la meva és bona, sento alegria, i si la d’ell és dolenta, m’entristeixo [i a la inversa, caldria afegir; s’entén que el que volia dir és que tant si la meva nota és bona o dolenta em produirà tristesa quan no concorda amb la del company amb qui soc solidari]. 

De fet, tots som diferents, i és per això que les nostres notes o poden ser iguals. Però, si tots som diferents, ¿per què se’ns avalua a tots sota el mateix criteri? ¿Per què fem tots la mateixa prova?

A ningú no li interessa el que aprenem: es preocupen, sols, del que sabem.

Sento tristesa. M’adono del joc hipòcrita, i que la meva actitud ha estat, fins aquí, fins ara, la de seguir aquest joc. Però ara sé que no vull anar a l’altra banda de la porta, jo no vull ésser com l’imbècil que diu bestieses quan s’aparta de la lliçó, i que llavors gosa decidir qui passa. Seré un imbècil, i diré bestieses, però tindré el privilegi de decidir per mateix cap passo o no.

És el regne de la prepotència.

[Document autògraf propi que no recordo haver escrit; el reprodueixo tal com l’he trobat ara fa una estona, barrejat amb d’altres papers també força estrambòtics. A part de fer-hi les necessàries correccions ortogràfiques, només he suprimit el nom del professor, persona per desgràcia ja traspassada, de la qual, malgrat el que dic aquí, conservo molt bon record, i mereix tot el meu respecte i admiració.]