L’ENTRADA

Ha sigut un somni terrorífic. Només en recordo una part: entro en una escala fosca, no veig res però en conec els topants, perquè és la d’una casa on vaig viure de petit. He de pujar al primer pis, però abans he de tancar les portes, la de l’entrada mateix, que no costa de fer-ho, i una altra que hi ha en un racó uns metres més endavant, que sé que es oberta i sé que cal tancar-la.

Aquesta porta dona a uns baixos: una botiga. En principi no hi hauria d’haver res ni ningú, però jo no n’estic del tot segur, i estar completament a les fosques em crea molta inquietud. Arrambat a la paret, seguint-la, arribo fins la porta, i a les palpentes trobo el tirador i tanco. Però en deixar-la, la porta torna a obrir-se, noto un corrent d’aire. Torno a agafar el tirador i tanco amb força, fins que sento un “clic” que indica que el passador del pany ha entrat al forat, travant la porta.

Tota l’estona he notat que hi havia algú en algun lloc de l’entrada, algú que hi veu a les fosques però a qui jo no puc veure. Algú que em mira fixament. Tinc tanta port que crido.

—¡¿Què vols, qui ets?!

El meu propi crit em desperta, i em trobo tremolant de por.

Onirisme del 13 d'octubre de 2017, altrament dit de la DI

Estic en una fila de gent que avancem poc a poc per un passadís molt llarg i estret. Semblen les dependències d’alguna institució. Pel que es veu, estem fent cua per signar la declaració d’independència. No és una fila organitzada, sinó que cadascú va al seu aire, com en una manifestació. Una mica davant meu veig un espai lliure, i voldria anar-hi, però me n’estic perquè hauria d’empènyer una parella amb un cotxet infantil que em barren el pas. Em crida l’atenció la diversitat de procedència de la gent que hi ha a la cua. La parella del meu davant parlen català amb accent portuguès; penso que són d’origen brasiler, perquè ambdós són mulats (dispenseu el prejudici). La velocitat de la marxa disminueix a mesura que ens apropem al final del passadís, fins que quedem aturats a uns metres del que sembla una mena d’altar. Impacient, empento suaument l’home del meu davant tot demanat disculpes i vaig cap a l’altar; hi ha gent remenant-hi uns objectes; semblen papers i espelmes. Pregunto a veure on és la declaració d’independència, però ningú no en sap res. Tot plegat els llums del passadís comencen a apagar-se, i em trobo que he quedat jo sol. A l’esquerra de l’altar, un xic més enrere, hi ha una espècie de taula d’oficina, amb un monitor. M’hi adreço, i parlo al monitor. Pregunto a veure on és la declaració d’independència. Al monitor no s’hi veu ningú, però una veu de dona, que sembla irritada, em respon que no en sap res, que allò és una editorial i que fem el favor de deixar de molestar. Aleshores em giro i m’encaro al passadís. Avanço cap a la sortida, per on fa un moment he vingut, però ara estic sol. Començo a tenir por. Veig una figura humana, una silueta fosca, al final del passadís, sembla una dona vella, que avança cap a mi. En aquest moment la por em fa prendre consciència d’estar somiant, però em resisteixo a despertar. És un estat curiós, ja que no es tractaria pròpiament d’un somni, sinó d’una espècie d’onirisme semiconscient. Les figuracions continuen: la dona, a mesura que avança, es transforma, rejoveneix, però en un moment donat es converteix en un objecte brillant que es desplaça surant en l’aire cap a mi. Malgrat la por, em quedo quiet. L’objecte para al meu davant, a l’altura dels meus ulls, i veig que es tracta d’un fragment de paret.

Desperto.

POLICIES I PERSONES

Karl Marx

Ja fa temps que s’ha posat de moda l’ús del terme cosificació, emparentat amb el d’alienació. Probablement és Marx el primer que arriba donar una formulació clara i precisa d’aquest fenomen, que ell anomena reïficació, el qual ja comptava amb una llarga tradició filosòfica precedent, i són molts els autors posteriors que n’han explorat les possibles aplicacions, actualitzant el concepte davant de la necessitat d’explicar una societat que no ha deixat de canviar. Així, el terme “cosificació”, que va ser especialment útil en el marc d’una teoria econòmica, s’ha pogut utilitzar eficaçment, en el context de les teories feministes, per a explicar la marginació i explotació secular de la dona.

En el context de tot el que està passant aquests dies a Catalunya, els catalans ens veiem contínuament cosificats: és habitual veure escrites coses com “los catalanes son victimistas / avaros / egoístas / facistas / burgueses”, etc., termes en general despectius. És innegable que hi deu haver catalans als quals els escau algun d’aquests epítets (o tots), però reduir una categoria a un atribut és una estratègia de cosificació. Això permet convertir l’altre en objecte, deshumanitzar-lo per tal de poder excloure’l, marginar-lo, insultar-lo, colpejar-lo o eliminar-lo sense remordiments.

Aquests dies he esborrat uns quants “amics” de Facebook perquè utilitzaven (segurament inconscientment) aquesta estratègia envers els catalans, o es feien eco de missatges en què això es produïa ostensiblement. Per molt que em pugui sentir ofès o dolgut per l’acció d’una persona, a mi mai se m’acudiria de categoritzar la classe a la qual pugui pertànyer aquesta persona (home, dona, ros, nòrdic, africà, espanyol...) a partir dels atributs que veig en ella i que me la fan desagradable.

Fora les forces d'ocupació

Però on vull arribar és a un altre punt, també relacionat amb els fets que estan passant aquests dies a Catalunya: la forma que tenim d’expressar el poder. El poder només pot manifestar-se a través d’atributs, ja que no és quelcom material i tangible, sinó que s’exerceix. Necessita “cossos” (ens n’ha enviat un bon grapat a Catalunya) per fer-se sentir, a voltes per alliçonar-nos, a voltes per intimidar-nos i per reprimir-nos, si cal amb violència. 

Per això sentim sovint a dir frases per l’estil de “hi havia més policies que persones”, com si els policies no fossin en realitat persones. Esclar que sí, tots sabem que són persones; però no han vingut com a tals, han vingut com a instruments punitius que branda amenaçador el braç del poder. Un poder que, a més, usa estratègies propagandístiques per tal de deshumanitzar-nos davant dels ulls dels seus instruments.

Per això demanem que marxin aquests cossos [fora les forces d'ocupació]. Les persones, si volen, que es quedin.

FORA LES FORCES D'OCUPACIÓ