Autoautòpsia (primera part)

Somiava que estava aparcant el cotxe en un revolt. El cotxe havia quedat amb una roda del davant sobre la vorera, i va voler posar-lo bé, amb totes les rodes sobre l’asfalt. Però el carrer feia baixada, i quan va posar el punt mort, el vehicle va rodolar pel pendent; no va ser capaç d’accionar el fre de mà per aturar-lo abans que xoqués amb un Renault 4L de color blau marí que hi havia aparcat uns metres més avall. Aleshores va decidir que volia escapar d’aquell somni, i tot plegat es va trobar en un cingle, agafat a unes mates que estaven cedint; va clavar els dits en les parets de terra tova de l’espadat, cosa que li va permetre impulsar-se i escalar fins a dalt. Al prat cobert de gespa verda que coronava el munt, va caminar cap a un pas estret entre roques; semblava l’única escapatòria d’aquell lloc. S’hi va introduir caminant de costat, i va poder avançar uns metres abans d’arribar a un punt en què va quedar atrapat: no podia anar endavant ni tornar enrere.

Va esforçar-se a despertar per fugir d’aquella situació angoixant.

En desvetllar-se completament s’adonà que es trobava en una taula d’autòpsies. Però no es percebia a si mateix i les coses de l’entorn a través dels sentits, sinó com vist a través d'una càmera que captava una panoràmica des de fora del propi cos, situada en un punt elevat, a tocar del sostre. De seguida va adonar-se que podia manipular lliurement la càmera: acostar-la als objectes, o fer-hi zoom des d’una posició allunyada; o desplaçar-la amunt i avall, fins i tot transportar-la fora de la cambra on es trobava el seu cos estès sobre la taula metàl·lica. Va donar un tomb per cambres i passadissos deserts del que semblava un hospital, però de seguida va tornar a col·locar el focus sobre el lloc on es trobava el seu cos. 

Autojò.

Constatà que no tenia sensibilitat, cap percepció material de l’entorn, però va adonar-se  que era capaç de bellugar el cos. Estès, va doblegar i estirar una cama, després l’altra. Va aixecar un braç, després l’altre. Va obrir els ulls, però no rebia cap imatge a través d’ells. De fet, estaven totalment entelats, recoberts, per una espècie de membrana blanquinosa. Estirant el braç dret, va agafar un bisturí que hi havia en un carret d’eines mèdiques al capçal de la taula d’autòpsies i es va fer un tall a la còrnia de l’ull esquerre. Pretenia seccionar només el que creia que era un tel blanquinós, però en realitat es va fer un tall a l’escleròtica, de manera l’humor vitri va regalimar pel seu rostre, com llàgrimes incontenibles d’un plor silenciós, sense sanglots.

(continuarà)

M'he vomitat a mi mateix

Avui m’he despertat amb aquesta frase al cap: “M’he vomitat a mi mateix”. No es tractava d’una imatge provinent d’un somni recent, sinó d’aquest conjunt exacte de paraules. Es tractaria, doncs, d’una escriptura morfeica, ja que hauria estat elaborada durant el somni. Però d’aquesta frase, pel fet de revelar-se’m com a tal, no en visualitzo, d’entrada, la seva plasmació material. Aleshores, en el període perimorfeic que hi ha entre el moment de despertar i el de llevar-me, imagino la manera de traslladar-la a un format gràfic i d’elaborar-la conceptualment.

M'he vomitat a mi mateix.

El jo regurgita

dentadura mecànica

hidràulica

es menja la seva carn

desfeta

bassal informe

de l’allò.

Dietari de 1984: apunts d'un mort

Suïcidar-se amb el comandament del televisor. (Autoretret)

Quan vaig encetar aquest bloc, Dietari de 1984, tenia la intenció de publicar-hi una entrada cada dia, durant un període mínim d’un any, però que podia allargar-se indefinidament. Aviat vaig constatar que no seria capaç de complir aquest propòsit perquè sovint no trobava motivació per escriure: si d’alguna manera soc escriptor és per impulsos o compulsions, no pas per predeterminacions. Això no vol dir que no reflexioni sobre els que escric, sinó que elaboro el material sorgit d’aquests episodis espasmòdics. Entendre l’escriptura així t’obliga a viure per escriure o a callar, perquè has d’estar sempre atent als teus estats interiors, que són la font del discurs que et fa: comprens que no governes el sentit de la teva obra, sinó que és ella que et dona sentit a tu.

És així que m’he adonat que soc mort: la meva escriptura no és una escriptura del jo, sinó una escriptura de l’això. El subjecte és mort, només hi ha un cos. Un cos inert que sent la seva pròpia descomposició: supura mots.