 |
| L'atzar. |
El pes que sentia sobre seu cada dia era més
gran, fins que va arribar al punt que l’esforç de sortir de casa superava la
seva capacitat de sacrifici. Pensant-hi quan encara tenia l’autonomia
necessària per dirigir el pensament va concloure que tot va començar una vegada,
un mes abans, quan jugant amb uns amics va llençar els daus i aquests van
caure directament sobre el tapet sense rodolar, com si ja des d’abans de la
jugada estigués decidit el resultat. Un calfred li va recórrer l’espinada, i un
sobtat mareig l’hauria fet caure si no fos que estava assegut. No va poder
seguir jugant, un dels amics el portà amb cotxe fins a la porta de casa seva,
després d’insistir que no volia anar a urgències. Estirat al llit, sense esma ni
per despullar-se, va passar la nit immers en una mena de deliri que no era ni
somni ni vigília, amb el pensament dominat per imatges inconnexes que se
succeïen arbitràriament i incessant, com si un riu de colors i formes discorregués,
vigorós, per dintre dels seus ulls. Pel matí se sentí millor, però després,
davant del mirall, en prendre consciència del seu rostre percebé un pes al
front, sobre les celles, que li provocava unes arrugues com d’enuig o tristesa.
Durant el trajecte cap a la feina va adonar-se que els passatgers de seu
voltant el miraven de reüll, amb recel. Alguns companys de treball fins i tot
li van comentar que feia mala cara; per això, quan va passar allò del llibre i
ell perdé l’equilibri no es van sorprendre massa, i de seguida el portaren al
metge de la mútua. Allí li van fer una revisió que inicialment, a l’espera d’altres
proves i anàlisis, no revelava cap símptoma físic preocupant. Quan el metge el
va interrogar sobre el motiu del seu desmai, ell li va explicar que li havia
caigut un llibre, el qual, al mateix moment que deixà d’estar subjectat per les
seves mans, estava estès a terra, obert i amb vàries pàgines doblegades sota el
pes del mateix volum. És a dir, l’espai-temps de la caiguda havia desaparegut,
com si entre l’acció i la conseqüència no hi hagués cap mena de transició. Això
significava que no existia l’atzar, que tot estava prèviament determinat, que
no podíem fer res per canviar el que fos que havia d’esdevenir-se. El metge li
va donar la baixa per depressió, i el derivà cap a un centre especialitzat en
psiquiatria. Va tancar-se a casa seva, d’on no sortia mai. Encomanava tot el
que necessitava per menjar a través d’Internet, i només es preparava coses que
sabia com es feien, no volia improvisar res per no trobar-se amb més salts
espaciotemporals. Però era inevitable que passessin, per exemple cada vegada
que perdia la noció del temps i mirava el rellotge per ressituar-se
desapareixia l’estona intermèdia, aquella que hi havia entre un cap i l’altre
de la consciència temporal. I de cop va perdre la noció de dormir, perquè els
somnis convertien el son en una acció aleatòria; en canvi, sí que de vegades
conservava la memòria dels somnis, memòria derivada d’una acció seva el record
de la qual havia perdut. La persona que era esdevenia així un altre, algú
modificat per uns equilibris interiors en què no participava de cap manera.
Passat Reis li van donar l’alta i ara
fa vida normal.
