poemA en prosA esferificAt

poemAAAA prosificAAAAt

poemA prosificAt

esferificAció del poemA prosificAt

Manifestació / Huracà

un rei         

                un déu

                                  un jo

crèiem que eren ninots

rèmores del passat

                                       absurds

                        zombis

fantasmes

però són aquí a reclamar-nos

                                                       delmes

                                        deutes

                  ancestrals

a pagar

Fets perionírics del matí del 26/08/17

A quarts de cinc del matí em desperta el soroll d’un vehicle al carrer. Sembla un camió aturat amb el motor en marxa. M’aixeco a veure què passa; des del balcó puc constatar que es tracta d’un vehicle hidrant municipal: hi ha treballadors amb mànegues que ruixen la vorera, mentre el mateix vehicle dispersa l’aigua pels baixos al centre del carrer, tot avançant a poc a poc.

En despertar-me, tenia la certesa d’haver somiat alguna cosa, però no n’havia retingut ni el més remot detall. Me’n torno al llit, al cap hi tinc les cabòries habituals, que tanmateix no m’impedeixen adormir-me al cap de poc. En aquesta ocasió somio; i mentre somio, soc conscient que somio. És estrany: com si fos espectador d’un relat que m’adreço a mi mateix.

En el somni em trobo en un gran vestíbul, molt alt i ample; tot l’espai (terra, parets i sostre) està recobert de grans lloses de granit gris clar, allisat però no polit. Estic assegut en un banc fet amb la mateixa pedra que ho recobreix tot. En el somni sé que em trobo a l’estació de tren de Centelles, però en realitat l’estació ferroviària d’aquest poble no es pas així. Estic esperant per anar a Barcelona; a la butxaca hi porto un bitllet de 50 euros, que no veig però sé que és nou, i el tinc agafat amb el puny, rebregant-lo per tal que sembli més vell. Tot plegat se sent soroll d’un tren, i apareixen vàries persones corrent cap a una porta que hi ha uns metres al meu davant. M’aixeco i em poso a córrer en la mateix direcció.

De fet, jo esperava que aparegués algú al taulell de venda disposat al costat de la porta, per tal de comprar el bitllet, i l’arribada del tren m’ha agafat per sorpresa. Però jo soc força més alt i ràpid que la gent que corre, i arribo abans que ningú al davant d’una taula que hi ha dintre de l’habitació a què dona pas la porta. Dedueixo que és aquí on venen els passis pel tren. En veure’m venir amb el bitllet de 50 euros a la mà, la noia que hi ha rere la taula comença a moure el cap a banda i banda, denotant negació: dono per suposat que m’avisa que no em pot tornar canvi. Pregunto quant val l’anada a Barcelona, per tal de veure si puc pagar-ho amb monedes. La noia diu alguna cosa que no puc acabar d’entendre; primerament em sembla que ha dit que el bitllet costa 25 euros, cosa que tinc clar que no pot ser, i li ho torno a preguntar. Però altre cop no puc entendre el que diu. Pregunto a la gent del voltant a veure si ells ho entenen, però ningú no diu res; de fet, em miren com si no m’entenguessin a mi.

Aquí he de fer un incís per descriure el singular aspecte de la noia. És molt jove, d’uns 18 anys. La seva cara, inexpressiva, és rodona, de pell molt blanca, amb els cabells foscos; no té res d’especial, llevat dels ulls, de color blau cel, molt brillants. En el somni no me n’adono, però en analitzar-ho després crec que es tracta del rostre d’una nina de joguina.

Torno a adreçar-me a la noia, a veure si aconsegueixo entendre-la; com que no me’n surto, li demano que repeteixi el que em deia i acosto l’orella a la seva boca, per si el problema és que parla massa baix i no la sento bé. Però tampoc així desxifro les seves paraules. M’estic posant nerviós, perquè passa l’estona i cada vegada és més probable que perdi el tren. Al final li dic a la noia que no està qualificada per fer la tasca que té assignada, i que vull parlar amb el cap d’estació. Però, així com jo no l’entenc a ella, sembla que ella no m’entén a mi.

Miro al voltant, i en una taula, no gaire lluny, hi ha un home assegut, vestit de ferroviari. M’imagino que és el cap d’estació, i m’hi adreço. Es tracta d’un home prim, d’uns 60 anys, de cara molt arrugada. Immers en la lectura d’un diari, l’home està totalment aïllat del que passa al seu voltant. Li dic que com és que no intervé, atesa la inoperància de la noia, però just en el moment que em mira s’acaba el somni perquè em desperto.

A diferència de quan m’ha despertat el camió hidrant, ara sí que recordo perfectament el somni. Tenint en compte el fet que quan m’havia despertat abans no recordés què havia somiat, crec que aquest somni ha sigut una espècie de “repetició” d’un onirisme anterior. Per això hi hauria la consciència d’estar somiant.

Per altra part, la dificultat d’interpretar la realitat (entendre el món, fer-se entendre al món) sembla ser el “missatge” més superficial d’aquesta somni, el qual té, però, molts d’altres elements interessants, més foscos...

Camí en un prat

ara

ahir

demà

un sol camí travessa el prat

en diferents plans

en cada un d’ells

em dones la mà per conduir-me

et dono la mà per guiar-te

ens donem la mà per acompanyar-nos

existim al mateix punt

en tres moments diferents

tu i jo sempre els mateixos

i uns altres

el lloc roman

inalterable

Final de l'esperança infundada

De nen anava a repartir diaris per a la llibreria Pallàs, de Manlleu. Durant el curs escolar ho feia al migdia, quan sortíem a dinar (en principi, plegàvem a les 12, però sovint el professor ens feia quedar fins la una, cosa que per mi suposava un gran trasbals, ja que calia tornar a les 3 i no em quedava gaire estona per fer el repartiment dels diaris [aquest no és el tema de què vull parlar: l’apunto per reprendre’n el fil en un altre moment]). Però crec recordar que durant les vacances d’estiu hi anava pel matí sobre les 9, i hi tornava les tardes, potser a les 4, per repartir els diaris vespertins. Perquè en aquella època hi havia diaris que sortien al matí i diaris que sortien a la tarda.

Portada d'El Noticiero Universal.

No recordo quins eren els diaris de la tarda. Pocs: El Noticiero Uiversal i potser algun altre. Però se’n repartien uns quants exemplars, per sort per mi tots pel centre del poble, cosa que em permetia enllestir la tasca amb poca estona i sense haver de caminar gaire. De vegades mirava la portada dels diaris que repartia, i en llegia els grans titulars, dels quals amb prou feines si en recordo dos, ambdós de l’agost de 1973: la dimissió de Richard Nixon i la crisi del petroli. 

Aquell any jo n’havia complert 10, i tot el meu coneixement de l’actualitat del món provenia del contacte amb aquells diaris, ja que a casa no hi entrava premsa de cap mena, encara no teníem televisió i amb prou feines escoltàvem la ràdio. A l’escola tot el que ens transmetien estava dins de la més estricta doctrina franquista. 

Malgrat la meva ignorància (o segurament gràcies a ella) jo ja estava convençut, amb una fe que em va durar ben bé fins els 40 anys, que al llarg de la meva vida veuria el món fer-se millor del que havia sigut mai abans. Creia que les persones aprendrien a viure en pau, que s’acabarien les guerres.

No sé com podia haver arrelat aquella idea en mi. Ara, parlant-ne de vegades amb gent de la meva edat, asseguren que ells tenien pensaments similars. Esperances que els fets de les Rambles de Barcelona han acabar d’ofegar.