L'aeroport de Vílnius, des de l'autobús, al pàrquing. |
Si al cinquantí sedentari se li presenta imprevistament l’ocasió de participar en una excursió planificada als països bàltics i l’aprofita, es converteix en el turista casual. Amb el cervell estovat per la calor que fa a la ciutat mediterrània on viu, el sedueix imaginar la frescor que suposa que deu fer a latituds nòrdiques.
Panoràmica de Vílnius. |
Com que el dinar del dia de l'arribada no està inclòs en el viatge,
després de deixar la maleta a l’hotel –que, si bé no està situat al centre
històric, no en dista gaire– el turista casual, afamat, surt a buscar algun
lloc per omplir el pap. La ciutat és molt extensa: 401 km2 –per
fer-nos-en una idea, tot el Maresme n’ocupa 398,5–, cosa que fa suposar que la
població es concentra al nucli històric i rodalies, però arreu hi ha extensions
d’arbres entre els quals s’entreveuen edificis d’habitatges. El cinquantí
sedentari té la impressió que viure en aquesta ciutat, més enllà del centre
històric, deu ser com fer-ho al mig del bosc; pensa, amb la recança de qui sap
que somia truites, que tant de bo fos així el lloc on viu: segur que aleshores
s’esborraria l’adjectiu “sedentari” del seu apel·latiu.
S’atura al primer local que troba, que resulta ser un
restaurant de cuina caucàsica –ell suposa, sense cap base, que del Caucas Nord–,
on menja llengua de xai. En acabat s’adreça al "museu del KGB", que té indicat en
un mapa de la ciutat. Al dia següent la noia lituana que acompanya el grup els
confessarà que si la visita en aquest museu no està inclosa en la ruta
turística és perquè molts guies no hi volen entrar, ja que familiars seus
–pares, tiets...– hi van ser reclosos, i molts no en van tornar, com és el cas
del seu propi avi.
Entrada al que fou l'edifici del KGB a Vílnius. |
L’edifici que havia sigut seu del KGB (i, entre 1941 i 1944,
el període d’ocupació alemanya de Lituània, de la Gestapo) alberga actualment
dependències judicials, però una part es conserva tal i com era en època
comunista, i es pot visitar, adaptat com a museu. El cinquantí sedentari
experimenta moltes dificultats per processar el devessall d’informació per a
ell nova que proporciona el museu; aquesta sensació de desorientació
s’incrementa amb la cruesa de l’espai, el mateix lloc on milers i milers de
persones van patir tota mena de vexacions i tortures, llargues temporades de
reclusió i sovint la mort.
De sobte, als soterranis, una olor familiar, que el connecta amb el centre de la seva infantesa, li crida l’atenció: sorprenentment, enmig d’aquell horror, ¡hi ha una biblioteca!, i els vapors del paper humit i vell li fa pensar en les biblioteques del seu poble, Manlleu (especialment en la que hi havia al barri de Gràcia), les quals eren per a ell, en la seva infantesa, espais d’aïllament, refugis enfront d’un caòtic mon incomprensible. Les biblioteques d’ara no fan aquesta olor, que es conserva aquí, al lloc de l’horror. No acaba d’entendre que sigui possible; potser la biblioteca era un espai per a l’adoctrinament, ja que els soviètics deien creure en la possibilitat de la “reeducació”, i per tant havien de proporcionar els mitjans per dur-la a terme...
De sobte, als soterranis, una olor familiar, que el connecta amb el centre de la seva infantesa, li crida l’atenció: sorprenentment, enmig d’aquell horror, ¡hi ha una biblioteca!, i els vapors del paper humit i vell li fa pensar en les biblioteques del seu poble, Manlleu (especialment en la que hi havia al barri de Gràcia), les quals eren per a ell, en la seva infantesa, espais d’aïllament, refugis enfront d’un caòtic mon incomprensible. Les biblioteques d’ara no fan aquesta olor, que es conserva aquí, al lloc de l’horror. No acaba d’entendre que sigui possible; potser la biblioteca era un espai per a l’adoctrinament, ja que els soviètics deien creure en la possibilitat de la “reeducació”, i per tant havien de proporcionar els mitjans per dur-la a terme...
Plafó a l'entrada de la cel·la número 3. |
Interior de la cel·la número 3. |
A la nit, de tornada a l’hotel, constata que aquí triga molt
a fer-se fosc: ha vist pondre’s el sol cap a les nou mentre sopava en una
terrassa, i encara a les deu hi ha una tènue claror al cel. Quan se’n va a
dormir, esgotat, no procura tapar la balconada de l’habitació amb les cortines,
cosa que permet que, a partir de les quatre del matí l’habitació es vagi
omplint de claror solar. Prop de les cinc es desperta, i tot i que aconsegueix
tapar l’entrada de llum a l’habitació, ja no pot tornar-se a adormir. A les sis
baixa a esmorzar (temeràriament dona per suposat que aquí els àpats es fan més
d’hora que al lloc on viu), però a recepció l’assabenten que no s’obre el
menjador fins les vuit.
S’asseu en un sofà del vestíbul i es posa a navegar per
internet amb el mòbil. Encuriosit pel que va veure la tarda anterior al museu
del KGB, busca a Google “jueus a Lituània”. Clica sobre la primera entrada que
proporciona la recerca, un article de la viquipèdia titulat “Holocaust a Lituània”. Com veureu en llegir l’article, uns 200.000 –entre el 90 i el 95 %
del total– lituans jueus van ser assassinats durant l’ocupació alemanya del
país de 1941 a 1944. Aquest article remarca també la col·laboració de la
població local no jueva en el genocidi; ¿és potser per això, per la
responsabilitat d’haver-hi contribuït, que avui els lituans semblen haver-se’n
oblidat?
El cinquantí sedentari pensa plantejar-li el tema a la guia,
si en té ocasió. Al matí, després de visitar una església, de camí cap a la Universitat,
la noia els informa que es troben en un dels dos guetos que els alemanys van
disposar a Vilnius. És un comentari com de passada que desorienta el turista
casual, ja que no distingeix enlloc cap senyal relatiu a aquest fet. Li ho diu
a la guia, la qual li fa observar una llosa en una paret. El cinquantí pregunta
aleshores si hi ha alguna sinagoga que es pugui visitar; la noia diu que n’hi
una, que és de construcció moderna i que les sinagogues no es visiten perquè
estan destinades al culte religiós. Ell respon que, una vegada que va ser a
Praga, va visitar una sinagoga, la de Pinkas, famosa perquè a les seves parets
hi ha inscrits els noms dels més de 77.000 txecoslovacs jueus assassinats pels nazis.
S’adona que la noia ha quedat descol·locada; allò és informació nova per a
ella, realment no té consciència que les sinagogues es poden visitar (i no sap –com
descobrirà ell al vespre, navegant per internet– que va ser construïda a
principis del segle XX, i ara és, reformada, l’única de les més de 100 que hi
havia a la ciutat abans de la guerra que ha sobreviscut), i sap molt poc de l’extermini
dels jueus de la seva terra durant la segona guerra mundial. El cinquantí no
insisteix, però la seva curiositat va en augment i quan, després de dinar, s’adrecen
a l’autobús aparcat a la plaça de l’ajuntament, veu un cartell relatiu al
gueto, i descobreix que hi ha una casa dedicada a aquest tema, però només té
temps de fer unes quantes fotos ràpides mentre passa corrent cap a l’autobús,
on arriba quan tothom ja és a dalt.
A la tarda aniran a visitar monuments en ciutats pròximes, i
l’endemà marxaran de Vílnius, de camí cap a Riga. En el trajecte també veuran d’altres
llocs d’interès turístic, però el pensament del cinquantí sedentari ha quedat
seduït per l’obscura presència dels jueus d’aquest lloc. Una presència que és
absència, una memòria que és oblit. El cinquantí sent la recança del que sap
que marxa d’un lloc on mai no tornarà i on li han quedat coses per fer. Aquell matí, abans de la partida, s'entretindrà contemplant una aranya que sembla suspesa en el buit, davant la balconada de la seva habitació de l'hotel.