El que somia un ho somien tots

Aquesta nit (29 a 30 de juny de 2018) he tingut un somni en alguns aspectes remarcable. Del relat, no en recordo gaire els detalls; l’argument del somni s’articula sobre aquests elements narratius: es tracta d’una tribu ameríndia que rep pressions per part d’empreses immobiliàries per tal que els permetin construir urbanitzacions i infraestructures al seu territori. Els integrants de la tribu no ho volen, excepte almenys un d’ells, que no se’l veu tan compromès amb les formes de vida tradicional, ja que, a diferència dels altres, que van vestits amb els típics “ponxos” de colors vius, ell porta un vestit gris clar, amb americana i corbata.

No ha estat un somni especialment remarcable per les imatges que generava, ja que s’articulava com una espècie de relat al voltant de fets, no pas una torrentada d’imatges aparentment inconnexes que es succeeixen vertiginosament. 

Un somni, doncs, del qual hom s’oblida immediatament quan es desperta, si no fos perquè de sobte, dins el somni, no sé si ho ha dit algun personatge o com ha anat, s’ha manifestat la idea que, en aquesta tribu, el que somia un ho somien tots. Pel que es veu, l’individu occidentalitzat de la tribu es valia d’aquesta especificitat cultural de la seva tribu per tal de manipular la voluntat col·lectiva i aconseguir que es donés permís a les immobiliàries per fer les obres. 

Quan he despertat amb aquesta idea al cap, que el somni d’un és el somni de tots, m’ha semblat extraordinària, i més tenint en compte el que suposava per la tribu del somni: que qualsevol fet individual singular s’integrava dins del col·lectiu per via de l’imaginari [Això segurament ho dec d’haver llegit en algun lloc, però no puc precisar on]. El cas és que, en el meu somni, el que aquesta frase volia dir és que no només allò somiat formava part del col·lectiu, sinó que qualsevol experiència singular de qualsevol membre de la tribu era part de la tribu mateixa, afectava tots i cadascun dels seus integrants. D’aquesta manera no hi podia haver cap mena de discriminació entre ells, perquè qualsevol diferència personal s’integrava, per via de l’imaginari, en el conjunt social. El fet no desapareixia com a tal, però no tenia cap valor discriminatori. Una malaltia, una característica o capteniment peculiar no eren trets que "marquessin" els individus, cosa que no vol dir que no hi hagués consciència de la necessitat de curar les afeccions, per exemple, però aquesta no era una tasca particular d'un individu especialitat, sinó que implicava tot el col·lectiu. Tampoc no existien els delictes, ja que no hi havia cap norma que pogués condemnar cap comportament, i si molt rarament passava que s'enfrontessin els individus entre si, amb baralles, això es resolia de la mateixa manera, per la via de la integració del fet a través de l'imaginari col·lectiu.

Així, per la via de l'imaginari, l’individu occidentalitzat de la tribu –perquè n’era membre– podia integrar-hi una forma de pensar –en diem “racional”– que acabaria destruint el seu país i la seva cultura. O potser tot és més complex que això.