Antologia poc ètica

S'ha publicat una espècie de llibre sobre poesia catalana dels darrers cinquanta anys –es titula precisament així, Mig segle de poesia catalana: Del maig del 68 al 2018 (Barcelona: Editorial Proa, 2018)–, de la qual els mateixos autors, els ínclits Vicenç Altaió i Josep Maria Sala-Valldaura, tenen serioses dificultats per definir-ne tant la forma (el gènere a què s’adscriu) com el contingut (la matèria de què tracta, més enllà d’allò que ja indica el títol: la poesia catalana entre unes dates molt precises: de 1968 a 2018, amb tres subperíodes que detallen al text introductori). Aquest llibre “és [diuen a la p. 27], doncs, tant una mostra, perquè brinda un panorama estètic complet, sense partidismes, com una antologia, perquè s’hi fa la tria d’un poema de cada autor” [negretes i subratllats són meus]. ¡Bravo! Ara ja sé què signifiquen les paraules mostra i antologia en l’argot altaiosalavalldauresc. Tanmateix, deixeu-me reportar el significat d’aquests dos mots segons un diccionari català normatiu: 1) mostra és la “fracció d’un univers estadístic, triada de manera que sigui ben representativa i utilitzada per a càlculs o investigacions referits al tot al qual pertanyen”; així, doncs, la mostra, per la seva mateixa condició de fracció, no pot equivaldre al tot, allò “complet”; 2) pel que fa al mot antologia, el diccionari ens diu que es tracta d’un “recull de texts de diversos autors o de diverses obres d’un mateix autor fet amb criteris històrics, temàtics, crítics o didàctics”, cosa que sembla correspondre’s amb la concepció altaiosalavalldauresca, llevat del fet que, de textos, ells només consideren a bé de posar-n’hi un, i només cal que allí on la definició del diccionari diu texts hi posem text, ¡i tan tranquils!

Però el problema principal no és aquesta ambigüitat en l’ús de la terminologia, tot i ser un obstacle gravíssim en una obra amb pretensions científiques, la qual, tal i com hem llegit a la premsa, els autors consideren que caldria que s’estudiés als instituts i a la universitat (ho podeu llegir a vilaweb, per exemple), sinó una ambigüitat encara més preocupant respecte al que vulgui dir brindar un panorama estètic complet, sense partidismes, de la poesia catalana dels darrers 50 anys, ja que no s’explica si es refereixen, amb això, al seu “estudi” preliminar o bé la tria de textos que és de fet el cos principal del llibre. Tot seguit, però, llegim el següent paragrafàs, que copio gairebé sencer perquè ell sí que és un text antològic:

“El llibre bé hauria de poder-se llegir com si estigués ordenat en una sola línia de vers sacsejada per ritmes interns, associacions obertes i canvis d’orientació. Al capdavall, la biblioteca que obrim completa una unitat de sentit, per bé que ens faci saltar, també, cap a noves estances i versos. Es tracta de donar veu a la poesia de subjecte i objecte, una poesia que s’interroga i s’explica des de la matèria de la llengua comuna. Poesia escrita per un bon nombre de persones diferenciades i singulars pertanyents a diverses generacions, que conformen un subjecte col·lectiu.” [p. 28]  

De-li-rant: Altaió i Sala-Valldaura conceben el resultat la selecció i ordenació que fan d’un poema de 231 autors catalans nascuts entre 1940 i 1997 com una espècie d’obra que dona compte, per si sola, de tota la poesia catalana dels darrers cinquanta anys. Una pretensió d’aquesta mena no té cap valor científic. Potser té algun valor artístic, no ho sé (tot i que personalment soc incapaç de veure-l’hi), però de ser així, la forma de dur a terme el projecte, i de presentar-lo, és molt poc ètica. Caldria explicar que aquest producte és un experiment, no com un estudi seriós de la poesia catalana dels darrers 50 anys.

Jesús Aumatell, Barcelona, 22/06/2018