dimarts, 26 de juny del 2018

Nit del 18 al 19 de juny de 1993


Estic a punt d'acabar la carrera de filologia catalana, tinc trenta anys: els meus companys 23 o 24 0 22. És a dir, estic, respecte d'ells, sis, set o vuit anys desfasat. A més, pels procediments a través dels quals he accedit a la universitat, hi ha, en la meva formació, llacunes importants (comparativament, vull dir) mai no superades.


La universitat sempre va ésser, per a mi, quelcom tan distant que vaig tendir a mitificar-la. I, una vegada hi vaig accedir, tenia el secret propòsit de “fer-hi carrera”. A més, pensava haver assolit un estatus social més elevat pel fet d’haver-hi pogut entrar.


El desfasament respectes dels meus companys, i el prejudici derivat de la idealització, sumat, potser, al meu caràcter introvertit, han estat factors determinants a l’hora de relacionar-me amb l’entorn universitari: he estat un solitari. Tanmateix, sempre m’he sentit solidari. La tensió entre actitud i vocació m’ha esclatat darrerament a la cara. 


Avui, diuen, el jovent no constitueix agrupacions, tothom tira pel seu cantó, no com abans, que es feien assemblees, protestaven, feien revistes, etc. Qui diu això són els professors: instal·lats rere llurs murs de protecció, proveïts de tota mena de poders, amb plataformes d’expressió i d’acció consolidades/immòbils.


Ara em pregunto: ¿on soc?, ¿on vull anar? Em pensava que era en el camí de convertir-me en un “professor de la casa”, i ara m’adono que això no pot ser: no tinc els mèrits ni la formació necessaris per accedir-hi.


El professor x y em va dir, a principis de curs, que hi havia la possibilitat de fer una feina, remunerada, amb la qual –pel que vaig entendre, ja que això no era explícit– s’obria un camí d’accés cap aquestes capsetes closes, el món rere la porta. Ara em sembla que tot és fals, un altre miratge: em sembla que el professor x y s’ha adonat de les meves limitacions, i que això ha fet que reconsiderés la proposta. Però això potser només són imaginacions meves, i potser hi ha un interès veritable del professor en donar-me aquella feina.


Potser sí, però ara jo m’he adonat no pas de les meves limitacions –puc afirmar que sempre n’he estat conscient, i que he lluitat fins a l’exhauriment per superar-les–, sinó de les seves: és allò que deia suara de la solidaritat, de la relació entre les persones. El professor x y un dia va dir-nos, a classe, quelcom referit a la socialització, a l’intercanvi: a la unió entre les persones com un valor que es perdia, i que hom tendia cada vegada més a la insolidaritat, etcètera. Doncs bé, últimament, aquests darrers dies, he tingut ocasió de veure el que és el procés d’exàmens (soc a últim curs de carrera, i fins ara no me n’havia adonat, i això és perquè sempre havia acabat molt abans els exàmens) des d’un punt diferent: el que representa per a mi com si jo fos els altres. Vull dir que no entenc per què jo tinc una bona/mala nota i el company del costat la té mala/bona. Si jo soc solidari, comparteixo el seu disgust o alegria. Però el conflicte s’esdevé quan no concorden ambdues notes: si la meva és bona, sento alegria, i si la d’ell és dolenta, m’entristeixo [i a la inversa, caldria afegir; s’entén que el que volia dir és que tant si la meva nota és bona o dolenta em produirà tristesa quan no concorda amb la del company amb qui soc solidari]. 


De fet, tots som diferents, i és per això que les nostres notes o poden ser iguals. Però, si tots som diferents, ¿per què se’ns avalua a tots sota el mateix criteri? ¿Per què fem tots la mateixa prova?

A ningú no li interessa el que aprenem: es preocupen, sols, del que sabem.


Sento tristesa. M’adono del joc hipòcrita, i que la meva actitud ha estat, fins aquí, fins ara, la de seguir aquest joc. Però ara sé que no vull anar a l’altra banda de la porta, jo no vull ésser com l’imbècil que diu bestieses quan s’aparta de la lliçó, i que llavors gosa decidir qui passa. Seré un imbècil, i diré bestieses, però tindré el privilegi de decidir per mateix cap passo o no.

És el regne de la prepotència.






[Document autògraf propi que no recordo haver escrit; el reprodueixo tal com l’he trobat ara fa una estona, barrejat amb d’altres papers també força estrambòtics. A part de fer-hi les necessàries correccions ortogràfiques, només he suprimit el nom del professor, persona per desgràcia ja traspassada, de la qual, malgrat el que dic aquí, conservo molt bon record, i mereix tot el meu respecte i admiració.]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada