Estic a punt d'acabar la carrera de filologia catalana, tinc trenta anys:
els meus companys 23 o 24 0 22. És a dir, estic, respecte d'ells, sis, set o
vuit anys desfasat. A més, pels procediments a través dels quals he accedit a
la universitat, hi ha, en la meva formació, llacunes importants (comparativament,
vull dir) mai no superades.
La universitat sempre va ésser, per a mi, quelcom tan distant que vaig
tendir a mitificar-la. I, una vegada hi vaig accedir, tenia el secret propòsit
de “fer-hi carrera”. A més, pensava haver assolit un estatus social més elevat
pel fet d’haver-hi pogut entrar.
El desfasament respectes dels meus companys, i el prejudici derivat de la
idealització, sumat, potser, al meu caràcter introvertit, han estat factors
determinants a l’hora de relacionar-me amb l’entorn universitari: he estat un
solitari. Tanmateix, sempre m’he sentit solidari. La tensió entre actitud i
vocació m’ha esclatat darrerament a la cara.
Avui, diuen, el jovent no constitueix agrupacions, tothom tira pel seu
cantó, no com abans, que es feien assemblees, protestaven, feien revistes, etc.
Qui diu això són els professors: instal·lats rere llurs murs de protecció,
proveïts de tota mena de poders, amb plataformes d’expressió i d’acció
consolidades/immòbils.
Ara em pregunto: ¿on soc?, ¿on vull anar? Em pensava que era en el camí de
convertir-me en un “professor de la casa”, i ara m’adono que això no pot ser:
no tinc els mèrits ni la formació necessaris per accedir-hi.
El professor x y em va dir, a principis de curs, que hi havia la
possibilitat de fer una feina, remunerada, amb la qual –pel que vaig entendre,
ja que això no era explícit– s’obria un camí d’accés cap aquestes capsetes closes,
el món rere la porta. Ara em sembla que tot és fals, un altre miratge: em
sembla que el professor x y s’ha adonat de les meves limitacions, i que això ha
fet que reconsiderés la proposta. Però això potser només són imaginacions
meves, i potser hi ha un interès veritable del professor en donar-me aquella
feina.
Potser sí, però ara jo m’he adonat no pas de les meves limitacions –puc afirmar
que sempre n’he estat conscient, i que he lluitat fins a l’exhauriment per
superar-les–, sinó de les seves: és allò que deia suara de la solidaritat, de
la relació entre les persones. El professor x y un dia va dir-nos, a classe,
quelcom referit a la socialització, a l’intercanvi: a la unió entre les
persones com un valor que es perdia, i que hom tendia cada vegada més a la
insolidaritat, etcètera. Doncs bé, últimament, aquests darrers dies, he tingut
ocasió de veure el que és el procés d’exàmens (soc a últim curs de carrera, i
fins ara no me n’havia adonat, i això és perquè sempre havia acabat molt abans
els exàmens) des d’un punt diferent: el que representa per a mi com si jo fos
els altres. Vull dir que no entenc per què jo tinc una bona/mala nota i el
company del costat la té mala/bona. Si jo soc solidari, comparteixo el seu
disgust o alegria. Però el conflicte s’esdevé quan no concorden ambdues notes: si
la meva és bona, sento alegria, i si la d’ell és dolenta, m’entristeixo [i a la
inversa, caldria afegir; s’entén que el que volia dir és que tant si la meva nota
és bona o dolenta em produirà tristesa quan no concorda amb la del company amb
qui soc solidari].
De fet, tots som diferents, i és per això que les nostres notes o poden ser
iguals. Però, si tots som diferents, ¿per què se’ns avalua a tots sota el
mateix criteri? ¿Per què fem tots la mateixa prova?
Sento tristesa. M’adono del joc hipòcrita, i que la meva actitud ha estat,
fins aquí, fins ara, la de seguir aquest joc. Però ara sé que no vull anar a l’altra
banda de la porta, jo no vull ésser com l’imbècil que diu bestieses quan s’aparta
de la lliçó, i que llavors gosa decidir qui passa. Seré un imbècil, i diré
bestieses, però tindré el privilegi de decidir per mateix cap passo o no.
És el regne de la prepotència.
[Document autògraf propi que no recordo haver escrit; el reprodueixo tal com
l’he trobat ara fa una estona, barrejat amb d’altres papers també força
estrambòtics. A part de fer-hi les necessàries correccions ortogràfiques, només
he suprimit el nom del professor, persona per desgràcia ja traspassada, de la qual,
malgrat el que dic aquí, conservo molt bon record, i mereix tot el meu respecte
i admiració.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada