 |
| El text meaonoscrit, recuperat d'una paperera. |
Algú és sempre darrere nostre. Davant la seva mirada no
podem amagar el multitudinari bagatge de solitud que traginem. Ell ens ho pren
tot a canvi de cap mentida, despullant-nos amb mans fredes. Donem sense
defendre’ns fins l’última pertinença, i som posseïts desapassionadament, en un
acte que no ens canvia ni es repeteix. Ens avesarem a compartir-ho tot, l’habitació,
la feina, el llibre, la conversa que és el record d’una conversa en un tren que
esquinçava amb tots els llums encesos el vellut negre d’una xafogosa nit
meridional, el somni, el desig que és l’impossible, la tristesa, el gris, les
sabates, el soroll dels seus passos quan davallarà l’escala per tornar-se’n. A
l’hora del crepuscle cremarem les darreres estelles de carn en la festa de l’adéu:
esdevindrem ell i ja no caldrà que diguem res al desconegut que se’ns posa al
davant quan mirem el mirall.
[Text del 91 o 92; recordo que el vaig donar a una gent que
feien una revista a la UAB, on es va publicar, però no en tinc cap exemplar. M’ha
cridat l’atenció el títol, “L’embolcall”, un dels components d’emboscall.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada