La pilota
No havíem tingut mai una pilota pròpia. Va ser un regal de
Reis anticipat, per al més gran de nosaltres, però –va avisar el pare– perquè
tots ens en servíssim. Ens feia una il·lusió enorme: ni abans ni després no hi
ha hagut res que ens unís tant.
El gos
Era un pastor alemany, gos-llop en dèiem. Va sorgir de
sobte i, rugint, s’abraonà sobre la pilota. La va rebentar d’una sola mossegada.
Des del balcó de casa seva, la propietària del gos –actriu amateur– feia grans
riallades, espectadora d’una comèdia.
El pare
Terroritzats, avergonyits, humiliats, vam portar al pare la
pilota destrossada. “Ha set el gos d’aquella dona de la placeta mentre ella s’ho
mirava rient”, dèiem. Ens va mirar amb pena infinita com ploràvem. I va guardar
silenci.
La placeta
Un dia la veïna va venir a comprar, devia ser per alguna
urgència, ja que no era pas clienta habitual. Es va donar el cas que jo era a la
botiga, i vaig presenciar com el pare li retreia la pilota destrossada pel seu
gos.
–La placeta no és dels fills del carnisser –va dir la veïna.
–La placeta no és dels fills del carnisser –va dir la veïna.
Mai més no vam tornar a tenir una pilota de tots.
Mai més no vam tornar a jugar en aquella placeta.
Mai més no vam tornar a jugar en aquella placeta.
