Poema que mai no serà premiat en cap certamen literari

El poema que mai no serà premiat en cap certamen literari

no té autor: no en vol ni en busca. Tampoc no té tema;

no parla de res, i, entremig de balbuceigs, de sobte

s’hi llegeix la paraula 'merda' o 'collons' o 'filldeputa',

i el que és pitjor: 'gilipolles'.

Te l'has trobat escrit al darrere del full d’una factura

guardada no saps per qui ni per què entre vells records

d’una altra vida. No pots ni vols reconèixer-t’hi,

ningú no podria ni voldria. És el poema de res i de ningú.

Del que es deixa enrere.

Autoretret, 7

Poema que podria optar al primer premi

En el poema que podria optar al primer premi

l’autor hi reflexiona sobre el que suposa ser poeta:

experiències viscudes, esbossades amb breus pinzellades,

constitueixen l’esquelet on es disposa el tema principal.

Com a exemple de la problemàtica assumpció

de la condició de poeta, vegeu aquesta imatge d’una persona

“que enterra les mans a la sorra de la platja i llavors tanca els palmells,

sentint els grans que s’escolen entre els dits;

quan arranca els punys closos i els obre, només contenen

quatre minúscules pedretes i el polsim adherit a les línies del destí”.

Hom no pot escapar –ens ve a dir l'autor– de la predestinació originària,

la tasca de confirmar una vegada i una altra que no pot fer una altra cosa

que el gest socialment improductiu de llegir-se al món i dir-ho.

Somni cinematogràfic d’una nit de Reis

Assisteixo a la projecció d’una pel·lícula. És l’estrena mundial del film. Pel que es veu, es tracta d’un projecte que vol revolucionar el cinema, ja que es tracta de fer intervenir els mateixos espectadors en la pel·lícula: en seran els protagonistes, ja que hi actuaran improvisant a partir d’un esbós de guió; així, cada projecció serà un esdeveniment únic que, tanmateix, serà gravat per poder ser posteriorment reproduït. A fi de poder realitzar/projectar l’obra, a l’entrada ens donen un cèrcol que ens hem de posar al cap; en penja una petita càmera que ens enfoca la cara, i té uns sensors que registren la nostra activitat neuronal.

Quan s’apaguen els llums la pantalla mostra un mapa de la part europea de Rússia, fa zoom cap a Leningrad (ens trobem a finals de la dècada dels 80, just abans de la fi de la URSS) i tot plegat ens trobem en una mena de quarter militar de l’OTAN. Sóc dalt d’unes escales que dominen un gran pati, darrere el mur frontal del qual transcorre un gran riu (el Nevà, doncs). Em giro i veig un edifici semblant a un temple antic; hi ha un gran portal obert que dona pas a una extensa sala amb tot de soldats uniformats que van d’una banda a l’altra donant-se ordres mútuament. Tothom mana i obeeix alhora. Tot plegat ens criden (som la gent que assisteix a la projecció de la pel·lícula), ens girem i veiem l’actor estatunidenc Laurence Fishburne que ens fa gestos perquè en acostem cap al lloc on es troba. Ho fem i ens fa seure en unes taules que hi ha, com si ens trobéssim en una aula. Ens explica que ens trobem en una pel·lícula sobre una operació militar de l’OTAN per a l’alliberament de Rússia del domini soviètic; tot seguit ens presenta la directora del film, que és una dona russa. Llavors apareix l’actriu canadenca Tatiana Maslany (suposem que interpreta la directora del film) i ens diu que ens hem de sentir orgullosos de participar en una obra d’art revolucionària. Alguns de nosaltres discrepem del plantejament temàtic, totalment anacrònic i ideològicament ambigu. Es produeix una discussió que avorreix l’actriu, que se’n va discretament. Fishburne, en canvi, ens diu que ens posem les piles, que l’acció és a punt de començar, i ens comanda a través de la confrontació que es produeix pels carrers de la ciutat.

Al final, sense tenir clar si hem guanyat o perdut la confrontació, ens donen unes botes especials per caminar per la neu, ja que hem d’abandonar la ciutat (i la pel·lícula) caminant. I és així com un a un sortim de la pel·lícula, de la sala de cinema i, al capdavall, del somni.

Hipersurrealisme

He llegit avui, en un paràgraf d’un article signat per Achille Mbembe (La era del humanismo está terminando), sobre el que aquest autor anomena “l’era computacional” la següent sentència: “La principal funció de la repressió era establir las condicions per a la sublimació. No tots els desitjos poden ser satisfets.”

Sota l'esquinç d'un quadre de Richard Estes es revela
"La persistència de la memòria", de Salvador Dalí.

Però no diu que no tots els impulsos reprimits poden ser sublimats, cosa que és causa de molts desequilibris emocionals i/o psicològics. O no tothom pot sublimar sempre i de la mateixa manera els impulsos que reprimeix. Internet no ens allibera pas d’aquests impulsos; com a molt, ens ofereix un espai on exposar-los de forma directa. Això no és exactament una manifestació de l’insconscient, sinó més aviat el contrari: és un conat de sublimació. En la mesura que podem projectar en una plataforma col·lectiva les pulsions, satisfetes o no, de la nostra condició bàsicament animal, ens humanitzem. Per a la humanitat això suposa l’assoliment més gran després del descobriment del foc o de la roda (això ara mateix no ho podria precisar).

A Internet hi podem contemplar, més que l’inconscient del ser humà, una imatge hiperrealista del seu ésser quotidià. Per entendre’ns, s’assembla més a un quadre de Richard Estes que no pas a un de Salvador Dalí. Si hom confon la representació del quotidià amb la de l’inconscient és perquè no té clara la diferència entre aquests dos conceptes: l’una ens mostra el que és perceptible pels sentits que sustenten la consciència, mentre que l’altra indaga en continguts de coneixement no mediatitzats per aquests sentits. L’una ens mostra la realitat perquè creu que entranya el màxim coneixement que podem atènyer, mentre l’altra aspira a descodificar el codi subjacent als objectes de la consciència, entesos com a símbols, per accedir a una comprensió del món que ultrapassa la dimensió sensorial.

Personalment, sóc incapaç de dir quina d’aquestes dues opcions és preferible, potser perquè no em preocupa gaire decantar-me per cap d’elles, ja que totes dues, per contradictòries que siguin, em sedueixen igualment. Internet ens ofereix la possibilitat de portar a l’escena pública, de forma individual i no mediatitzada, el que som i el que sentim: això no és inconsciència, això és llibertat, i no em fa por el que llibertat engendri.

Postdata: després d'escriure això i de posar-hi títol, m'ha semblat que probablement a algú ja se li devia d'haver acudit abans la combinació d'aquests dos conceptes (igualment, tota l'argumentació ja deu d'haver estat plantejada per algú altre). De seguida que ho he buscat per Internet, he trobat confirmació de la meva sospita: http://lapiedradesisifo.com/2013/06/01/el-hipersurrealismo-de-till-rabus/).

Retalls de somnis 04.01.16

Autoretret 4 (sobre un Magritte)

Vaig pel carrer, passo per davant d’una paret on hi ha un home dalt d’una escala que fa alguna tasca al cablejat elèctric o telefònic que travessa la façana. Veig que l’escala s’inclina i comença a caure en sentit lateral, arran de la paret. M’acosto a veure si l’home ha sofert algun mal, però al mateix temps veig venir un individu que quan arriba a la posició de l’electricista accidentat es posa a escridassar-lo de mala manera. Jo quedo perplex davant del fet que en comptes de preocupar-se per si s’havia fet mal li faci retrets per ser incompetent. El dos homes entren per un gran portal a dins d’una nau, on hi ha d’altres individus que deuen ser treballadors de la mateixa empresa, ja que tots porten una roba de treball semblant. Quan passo per davant del grup, em paro i començo a escridassar l’home que ha renyat el treballador accidentat. Tot el grup (excepte l’individu que és objecte dels meus retrets) m’aplaudeix.

En una altra seqüència, passo per davant del portal d’una església. Hi ha el que sembla una pila baptismal, i hi llenço un paper arrugat que cau per un forat a dins d’una caixa on hi ha claveres humanes, les quals, per efecte del pes del paper que he llençat, canvien de posició. Immediatament surt de no sé on un individu cridant a veure qui ha mogut les calaveres, que tal com han quedat indiquen que el Barça perdrà contra el Madrid. Jo faig com si res, sembla que ningú sap que he sigut jo qui ha llençat el paper. Marxo i després somio d’altres coses que recordo molt vagament (vaig per un camí amb un patinet que s’espatlla, però passa un noi amb un cotxe vermell molt vistós que em recull), però més tard torno a passar per davant de l’església, on veig que hi ha unes taquilles: hi venen entrades per veure el partit Barça-Madrid, que s’està jugant. Remeno la caixa de les calaveres, i des de dins de les taquilles em diuen que és igual, que la sort ja està llençada. M’allunyo i de reüll veig l’home aquell que abans havia llençat crits sobre la posició dels caps de mort que em mira amb un somriure irònic.

Feliç Any Nou

Com que el dia de Cap d’Any s’esqueia en dissabte havia previst no sortir de casa. Però pel matí, quan es preparava l’esmorzar, un dels imants de la porta de la nevera va caure a terra i es va trencar. Era una parella que es donaven la mà: l’home havia quedat separat, s’havia trencat pel braç que encara subjectava la mà de la dona; l’objecte, vestigi d’alguna vida anterior que havia caigut en l’oblit, es podia arreglar fàcilment amb la cola apropiada. Però no en tenia, de manera que cap al migdia va baixar a comprar-ne. Va anar a un xinès que quedava tres cantonades més avall. Al supermercat Cosdin, que li quedava de pas, aquestes coles eren molt més cares que al xinès, ho sabia d’altres ocasions que n’havia hagut de menester, però quan hi va passar pel davant va decidir que, en tornar, hi entraria a comprar alguna cosa especial per sopar.

Al xinès, la cola no va resultar tan barata com es pensava, tot i ser-ho força més que al supermercat. Mentre esperava per pagar, va veure que venien ulleres per llegir a tres a euros, i va triar-ne unes. En tornant, va entrar al Cosdin i va col·lectar una bossa de patates fregides, un bric de vi blanc i un tall de salmó que costava més de cinc euros, tot un extra. A la cua de la caixa va veure que demanaven a veure quants serien per sopar, ja que “regalaven” bosses de cotilló. Es va sentir incòmode. Quan va ser el torn d’una persona gran que comprava un parell d’ampolles de cava i li van preguntar que quants serien la nit de Cap d’Any, aquesta va dir, amb una mitja rialla amarga: “només jo”.

Aleshores va girar cua, va deixar les coses al lloc corresponent i va sortir sense comprar. Quan va passar prop de la caixa va sentir que li deien “Feliç Any Nou”.

Els literats actuals

abcdefghijklmnopqrstuvxyz

Els surten tres tubs del cos: un del cap, un del tors i un altre de l’entrecuix. Aquests tres tubs, de plàstic transparent, són com els que s’utilitzen als hospitals per administrar substàncies químiques per via intravenosa als pacients que ho necessiten. En el cas dels literats actuals, els tres tubs conflueixen en una mena de bolígraf que porten a la butxaca, n’omplen un petit dipòsit intern del líquid necessari per poder plasmar la seva obra sobre el paper, quan els cal fer-ho. La necessitat d’escriure se sol produir quan el dipòsit del bolígraf és ple; es tracta, doncs, d’una resposta fisiològica a determinats processos corporals. L’escriptura és producte de la biologia. 

L'ombra i la càmera

La càmera està situada a l’alçada de la meva espatlla, mig metre al meu darrere. Des d’aquest punt de vista jo només sóc la silueta de la meva nuca, una ombra retallada a contrallum, perquè estic en un carreró fosc i camino cap a una gran avinguda lluminosa que hi ha al meu davant. A mesura que m’acosto a la confluència del carreró amb l’avinguda, la càmera deixa d’avançar en horitzontal i s’enlaira per mostrar l’allargament de l’ombra com a conseqüència de la llum que il·lumina els últims metres del carreró,  amb intensitat decreixent. El moment abans d’entrar a l’avinguda, ella és tres vegades més llarga que jo, i es desenganxa de mi el mateix instant en què trepitjo la via lluminosa; simultàniament, la càmera, zenital sobre el meu cap, mostra només una taca en un mar de llum, tot resplendeix al voltant d’un punt que avança, acabat de sorgir d’una via fosca lateral on ha quedat una ombra que amb les ungles s’arrapa a terra però no pot evitar submergir-se poc a poc dins la fosca on ja té enfonsat el cap.

(Potser continuarà)