La càmera està situada a l’alçada de
la meva espatlla, mig metre al meu darrere. Des d’aquest punt de vista jo només
sóc la silueta de la meva nuca, una ombra retallada a contrallum, perquè estic
en un carreró fosc i camino cap a una gran avinguda lluminosa que hi ha al meu
davant. A mesura que m’acosto a la confluència del carreró amb l’avinguda, la
càmera deixa d’avançar en horitzontal i s’enlaira per mostrar l’allargament de
l’ombra com a conseqüència de la llum que il·lumina els últims metres del carreró, amb intensitat decreixent. El moment abans d’entrar a l’avinguda, ella és
tres vegades més llarga que jo, i es desenganxa de mi el mateix instant en què
trepitjo la via lluminosa; simultàniament, la càmera, zenital sobre el meu cap,
mostra només una taca en un mar de llum, tot resplendeix al voltant d’un punt
que avança, acabat de sorgir d’una via fosca lateral on ha quedat una ombra que
amb les ungles s’arrapa a terra però no pot evitar submergir-se poc a poc dins
la fosca on ja té enfonsat el cap.
(Potser continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada