Estic en una botiga-magatzem-taller molt gran
per comprar-hi coses que necessito. Hi tenen paper a l’engròs, i màquines d’impremta.
Quan vaig a pagar un import de poc més de cinc euros, dono un bitllet de vint.
Però no sé què passa que ens posem a parlar d’una altra cosa; al cap d’una
estona, l’home que m’atén em torna canvi de deu. Jo li dic que li he donat vint
euros, però ell mira la caixa (on, des de la meva posició a l’altra banda del
taulell, hi veig bitllets de diferents quantitats ordenats per separat en
calaixets individuals, de manera que és impossible saber quin deu ser l’últim
bitllet introduït), i assegura que no, que era de deu; malgrat que sé que li he
donat vint euros, el seu convenciment em fa dubtar; penso que si insisteixo,
probablement m’enemistaré amb aquell establiment, i se’m farà difícil tenir-hi
més tractes, per això valoro si no és millor renunciar als deu euros que m’acaben
d’estafar, potser sense mala voluntat, però sense cap dret.
El somni continua (és curiós, i remarcable, que no es
resolgui la situació anterior); passo d’estar en aquell establiment a trobar-me a la vorera d'un
carrer. En el somni sé que sóc a Vic, però el lloc no correspon a Vic, és
imaginari, sembla tret d’una pel·lícula americana: és un carrer molt ample i
llarg, amb cases baixes de teulada plana. Tot plegat veig que s’aproxima un
cotxe des de la meva banda esquerra, que correspon al centre de la població.
Com que es dirigeix als afores de la ciutat, el vehicle comença a accelerar. De sobte, a
causa d’un petit esglaó que hi ha a l’asfalt, el cotxe s’aixeca del davant i,
descontrolat, quan torna a tocar a terra té les rodes girades de tal manera que en tocar a terra surt disparat cap a un costat, fent un gir hoitzontal que el deixa de panxa
enlaire. Cau invertit just al davant d’una botiga, quedant sobre un expositor
que hi tenen. (Cal apuntar que les perspectives i dimensions dels objectes,
sobretot del cotxe, canvien constantment, ja que tot plegat té l’aparença d’un
cotxe de joguina). Jo vaig corrent cap al lloc on ha caigut el vehicle, que
està rodes enlaire, però no ha quedat molt aixafat del sostre, cosa que fa
pensar que els ocupants deuen estar bé. Quant arribo al lloc,
arrenco (literalment) la porta de la banda de l’ocupant, el qual pot sortir pel
seu propi peu, indemne. Llavors arriba una altra persona, un home que agafa el
cotxe i li dona la volta amb les seves pròpies mans, sense ajuda de res ni de
ningú. D’aquesta manera, l’home que anava al seient de l’acompanyant surt pel
seu propi peu, també sa i estalvi.
Ve més gent, i resulta que tots, tant els dos
homes de l’auto accidentat com els altres que van arribant, són companys, es
coneixen de tota la vida, i decideixen anar a celebrar que no ha passat res. Jo
m’uneixo al grup, pensant que he de donar el meu testimoni del que ha passat
quan arribi la policia a fer l'atestat, fins i tot dono per suposat que ha de venir una
ambulància per examinar, si més no, les persones accidentades. En comptes d'esperar, tots pugem en varis
cotxes i anem a una casa que queda retirada. Pel nom que consta escrit a la
bústia, veig que hi viu una dona que conec, la qual, però, no apareix per
enlloc quan entrem a la casa, a una sala gran, un menjador amb bancs al
voltant d’una gran taula, on la gent comença a asseure’s. Veig que allò es convertirà
en una celebració de la qual no em sento part, de manera que m’adreço al conductor
del vehicle i li explico que jo estic allí perquè he presenciat l’accident, que vull donar-ne testimoni, i deixar constància que, a parem meu, ha estat causat per la pavimentació
defectuosa del carrer, així com per l’excés de velocitat del vehicle (cosa que
apunto com a hipòtesi, ja que jo només tenia la perspectiva exterior, no podia
saber de cap manera a quina velocitat anava el vehicle). L’home queda sorprès;
diu que no era conscient que les coses havien anat així, i m’agraeix el
testimoni.
Fa estona que el somni s’ha convertit en
una espècie de fabulació onírica, ja que poc a poc m'adono que estic
despert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada