De vegades penso que podria mirar d’escriure una obra, una
novel·la, que fos del gust del públic, que es vengués i em reportés benefici
econòmic. És a dir, convertir-me en escriptor professional. Però mai m’hi poso,
perquè, penso, ¿quina necessitat té el món de més obres d’aquesta mena,
havent-n’hi tantes i havent-hi tanta gent que es dedica a escriure’n?
No n’hi ha cap necessitat, és clar; però, aquesta conclusió,
¿no és una forma d’evitar l’esforç de posar-se a fer aquesta tasca i d’eludir,
al capdavall, la possibilitat del fracàs? Potser sí, però el que passa és no
tinc cap motivació autèntica per fer una cosa així: la remota possibilitat d’obtenir-ne
algun benefici material no és prou incentiu com per enfrontar l’elaboració mecànica
d’un artefacte artificiós, fals, merament comercial.
L’única escriptura que em motivaria seria una que derivés
directament de l’existir, que no diferencio del ser: una escriptura viva i
vital, alhora aire i pulmó, branca i arrel: biològica extensió del cos. Molt i molt lluny de les meves
possibilitats actuals. Probablement per mi inassolible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada