Vaig a una espècie d’acadèmia militar a presentar un
projecte que estic elaborant. Es tracta d’un sistema de defensa que
consisteix en una petita pistola que s’activa quan hi ha alguna amenaça. Em rep
un home d’aspecte sever, amb uniforme militar; pels galons, interpreto que es
tracta d’un coronel. Si bé l’home és de tracte eixut, es mostra molt educat. Li
explico de què va el projecte, i em fa passar cap a una aula on hi ha una colla
d’estudiants, nois que sembla que tinguin 16 o 17 anys. Explico el projecte,
però no tinc temps de fer la demostració, i quedem que tornaré un altre dia.
Quan torno al lloc, em reben unes dones que no van uniformades, sinó que porten
roba de carrer, i són més desimboltes i alegres que no pas el coronel. Em
mostro sorprès, pregunto pel militar que em va rebre l’altra vegada, però em
fan passar cap a l’aula on hi ha els nois, sense donar-me resposta. Faig el
muntatge de la pistola, que consisteix en una petita plataforma de plàstic
rígid al centre de la qual s’hi inserta un tub metàl·lic. Al capdamunt d’aquest
tub s’hi posa una petita pistola “intel·ligent”, que va girant i identifica tot
el que té al voltant: s’hi hi troba una amenaça dispara un projectil, una
espècie de perdigó que pot fer una petita ferida fins a una distància d’uns deu
metres. Tot plegat se sent soroll de festa al passadís, i els nois hi surten.
Les dones hi estan ballant i llençant confeti, hi ha música i begudes sense alcohol. Al cap
de poca estona s’acaba el sarau i tornem tots a l’aula; just en entrar m’adono que
m’havia descuidat l’estri muntat, i en aquell moment el tub metàl·lic es trenca
per la base i la pistola cau al terra, amb gran soroll.
En aquest moment em desperten uns forts crits provinents del
carrer. M’aixeco d’una revolada i surto al balcó a veure què passa. Al mig de
la cruïlla dels dos carrers on hi ha l’edifici on visc hi ha una dona que crida:
-¡Ayuda por favor! ¡Llamen a la policía!
Uns metres més enllà, al carril bici, veig un individu que
en subjecta un altre, tots dos a terra. Des d’on soc no puc apreciar què passa,
però la dona crida com si estiguessin matant algú. Agafo el telèfon: marco el
911 i sento el soroll d’error; ho provo amb el 068 i passa el mateix. Com
que em sembla que no tinc temps de buscar a veure quins números he de marcar, decideixo
baixar a veure què passa; aleshores escolto que la dona està parlant per
telèfon, a crits, amb la policia: dona el nom del carrer. Em poso un pantaló de
xandall, una samarreta, un jersei de cremallera i unes sabatilles (sempre dormo
despullat o amb calçotets perquè sovint la roba, al llit, em produeix una
angoixant sensació d’ofec) i baixo corrent al carrer. Arribo al lloc on hi ha
els dos homes; veig que ha sortit una altra veïna i li diu al que és a sobre
que deixi anar el de sota, que l’està ofegant. Se sent una forta bravada d’alcohol.
Aleshores l’home dominant es posa dempeus sense deixar anar l’altre, i comprovo
que és uns deu centímetres més alt (1,80 metres, deu fer) i deu pesar uns
40 quilos més (no menys de 120 quilos) que el que té immobilitzat. La seva
complexió és, a més, atlètica, mentre que a l’altre se’l veu força prim, sense ser esquelètic. La forma
en què el té subjectat fa pensar en una tècnica presa, d’on dedueixo que deu
tenir alguna mena de formació en aquest camp. Deu haver sigut policia o
militar. La dona segueix cridant com una esperitada, i jo li demano molt amablement
que per favor abaixi el to, que hi ha gent dormint. Però sembla en estat de
xoc, segueix cridant fins que al cap de pocs minuts arriba un cotxe de la
guàrdia urbana. En surten dos agents, un d’ells ve cap a nosaltres, mentre l’altre
parla amb la dona que crida, la qual va calmant-se poc a poc.
Jo me li adreço per dir que he baixat quan he sentit la
cridòria, però que en realitat no he vist res, i que me’n torno a dormir. L’urbà
assenteix.
Pujo i em torno a ficar al llit (són quarts de cinc). Em
costa adormir-me altre cop.
Rumio escriure un poema que digués:
Demà passat no és / d’aquí dos dies / ans era el dia / que
ahir va passar / [ja no és demà]
Al final aconsegueixo agafar el son. Tinc un somni que recordo molt
fragmentàriament: soc en un carrer on hi ha unes pantalles grans perquè la gent
hi pugui mirar un partit de futbol que tindrà lloc al cap de poc. Com que estic
cansat, decideixo asseurem en un racó, en una butaca de les moltes que
s’han habilitat fent filera, enganxades a la paret de les cases del carrer encarades a les pantalles. Però al davant, fins les
pantalles, no hi ha res. No m’adono que el lloc s’ha omplert de gent que miren
el futbol, que fa estona que ha començat, fins que un individu calb se s’asseu a
sobre i m’impedeix d’aixecar-me. Crido per veure si em sent i em deixa sortir,
però hi ha massa soroll. Començo a tenir sensació d’ofec. Em desperto donant
cops de puny a coixí.
[Apunt d'interpretació: l’individu que se m’asseu
a sobre és una versió de mi mateix, un jo alienat, alienador, ofegador.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada