Onirisme del 13 d'octubre de 2017, altrament dit de la DI

Estic en una fila de gent que avancem poc a poc per un passadís molt llarg i estret. Semblen les dependències d’alguna institució. Pel que es veu, estem fent cua per signar la declaració d’independència. No és una fila organitzada, sinó que cadascú va al seu aire, com en una manifestació. Una mica davant meu veig un espai lliure, i voldria anar-hi, però me n’estic perquè hauria d’empènyer una parella amb un cotxet infantil que em barren el pas. Em crida l’atenció la diversitat de procedència de la gent que hi ha a la cua. La parella del meu davant parlen català amb accent portuguès; penso que són d’origen brasiler, perquè ambdós són mulats (dispenseu el prejudici). La velocitat de la marxa disminueix a mesura que ens apropem al final del passadís, fins que quedem aturats a uns metres del que sembla una mena d’altar. Impacient, empento suaument l’home del meu davant tot demanat disculpes i vaig cap a l’altar; hi ha gent remenant-hi uns objectes; semblen papers i espelmes. Pregunto a veure on és la declaració d’independència, però ningú no en sap res. Tot plegat els llums del passadís comencen a apagar-se, i em trobo que he quedat jo sol. A l’esquerra de l’altar, un xic més enrere, hi ha una espècie de taula d’oficina, amb un monitor. M’hi adreço, i parlo al monitor. Pregunto a veure on és la declaració d’independència. Al monitor no s’hi veu ningú, però una veu de dona, que sembla irritada, em respon que no en sap res, que allò és una editorial i que fem el favor de deixar de molestar. Aleshores em giro i m’encaro al passadís. Avanço cap a la sortida, per on fa un moment he vingut, però ara estic sol. Començo a tenir por. Veig una figura humana, una silueta fosca, al final del passadís, sembla una dona vella, que avança cap a mi. En aquest moment la por em fa prendre consciència d’estar somiant, però em resisteixo a despertar. És un estat curiós, ja que no es tractaria pròpiament d’un somni, sinó d’una espècie d’onirisme semiconscient. Les figuracions continuen: la dona, a mesura que avança, es transforma, rejoveneix, però en un moment donat es converteix en un objecte brillant que es desplaça surant en l’aire cap a mi. Malgrat la por, em quedo quiet. L’objecte para al meu davant, a l’altura dels meus ulls, i veig que es tracta d’un fragment de paret.

Desperto.