La barberia

El barri de Dalt Vila de Manlleu es caracteritza, des del punt de vista urbanístic, per l’existència de diverses places que, connectades entre si, marquen els límits del barri per la banda on hi ha el desnivell que talla el poble en dues parts. La meva infantesa transcorre sobre el rerefons d’aquestes places i placetes, començant per la de Crist Rei, que és on hi havia la botiga del pare, en un pis a sobre de la qual havíem viscut, de nens.

El barri de Dalt Vila, de Manlleu (google maps).

A la plaça de Dalt Vila (que nosaltres en dèiem “la Punxa”) tot i que era molt gran i quedava força retirada de les cases en la seva part més pròxima a l’extrem que, a sobre de la Font de la Mare de Déu, s’aixecava sobre la part baixa del poble, no hi anàvem tant a jugar com a d’altres indrets del barri perquè solien freqüentar-la gent gran i famílies, que ens renyaven si fèiem massa barrila. Aquell era un lloc per anar-hi quan un estava sol; hi havia algun arbre (en recordo un, de molt gran, que ja fa anys que no hi és) a l’escorça del qual hi gravava inicials i cors travessats per fletxes, expressions simples de somieigs amorosos infantils. També uns bancs de pedra on feia el mateix, amb un punxó que colpejava amb una pedra.

En aquesta plaça, però, per la banda de les cases, hi havia un dels llocs més terrorífics de la meva infantesa: la barberia. El pare, quan veia que el cabell ens tapava un centímetre les orelles, ens hi feia anar. El barber tenia ordre seva de rapar-nos a l’u. Quan sortíem de cal barber dèiem que se’ns veien les idees. Això sol, el fet de quedar amb el cap pràcticament nu, ja suposava per nosaltres un fet traumàtic, cada vegada renovat. Però, per si fos poc, els barbers, els dos germans Carrera, l’estona que es passaven esquilant-nos es dedicaven a humiliar-nos amb tota mena d’acudits. Suposo que no eren conscients de fins a quin punt allò era abusiu i cruel... Recordo una vegada que l’home em va preguntar, mentre em tallava el cabell, quants anys tenia. 

–Sis –vaig dir jo.

–¿On els tens? Ensenya-me’ls –deia tot rient, el barber, corejat pel seu germà.

Vermell de vergonya, jo callava. Ningú no em va defensar d’aquella tortura infligida durant anys al llarg de la meva infantesa. No recordo haver-me’n queixat mai, al pare. Probablement, d’haver-ho fet, alguna cosa hauria canviat, però jo, obligat per ell a tallar-me el cabell, veia les humiliacions del barber com un afegit necessàriament implícit en el procés despersonalitzador.