La fotografia

Els la va fer un professional per al diari El País, on va aparèixer una diada de Sant Jordi de principis del mil·lenni. Catorze o quinze anys després va trobar-la entre documents digitals en un disc antic; va constatar que alguns dels autors ja havien mort, i va decidir de publicar-la al seu perfil d’una xarxa social, amb una breu nota on feia esment dels que havien traspassat, a tall d’homenatge. No va tenir pas massa èxit –deu o dotze “m’agrada” –, potser pel fet d’haver aparegut a El País: tot i que aleshores encara aquest diari no havia mostrat els nivells de catalanofòbia actuals, sí que s’havia fet ostensiva la seva consideració “regional” (provinciana, subordinada, secundària..., és a dir, prescindible) de la cultura catalana.

Però al cap de més d’un any, inesperadament algú va fer un comentari a la foto: deia que una de les persones que hi apareixien havia mort feia uns mesos, cosa que no s’esmentava a la seva nota. “És clar que no esmentava el traspàs d’aquesta persona –va respondre ell–, perquè quan vaig publicar aquí la foto encara era viva.” 

Aquell fet, però, va posar en evidència la realitat que en el context de la immediatesa de les “xarxes socials” desapareix –o es difumina– el marc temporal: tot s’hi disposa sense cap èmfasi cronològic, de manera que publicacions antigues inesperadament poden ser reflotades i aparèixer com a actuals. “Així, per tal d’evitar malentesos com el que s’ha produït, quan un a un els que apareixen en la foto, entre els qual jo –va pensar ell– desapareguem, caldria actualitzar la nota, la qual esdevindria un sinistre recompte de la mort.”

Per això va decidir eliminar aquella publicació. I va proposar-se de deixar de freqüentar gaire aquella “xarxa social”.